Se sap que el sistema tributari no és neutral, perquè té efectes socials evidents més enllà de l'augment o la disminució dels ingressos. Les principals conclusions de l'informe Perspectives de l'Economia que acaba d'elaborar l'OECD confirmen que l'impacte en la lluita contra el dèficit és molt diferent en la distribució de la renda de tots els països participants, ja sigui per la pujada d'impostos o per la reducció de les transferències socials per a aconseguir aquest objectiu. L'augment progressiu dels impostos redueix les desigualtats de renda en aquests països –l'índex de Gini es redueix– i, per contra, si es redueixen les transferències socials per a reduir el dèficit, es reforcen les desigualtats en tots els països. Un informe del Fons Monetari Internacional arriba a una conclusió similar. Com a resultat dels informes d'aquests dos organismes oficials es pot citar la valoració, des del punt de vista oficial, de caràcter innovador, en el sentit que les mesures d'estabilitat pressupostària han de tenir en compte les conseqüències en matèria d'equitat.

El Govern del pp, desoint les recomanacions d'aquests informes, l'ha situat en l'altre extrem en un any que porta governant la seva política fiscal. Fins ara, la contenció de la despesa -el social- s'ha convertit en el principal mecanisme per a fer front al dèficit. D'altra banda, la modesta pujada de l'IRPF de l'any passat i la pujada de l'IVA d'enguany a penes han portat res a les mans de l'Estat per la caiguda del consum i de les rendes reals. Per part seva, l'Impost de Societats ha registrat un espectacular resultat en els últims cinc anys, amb una caiguda dels seus ingressos del 68% i una baixada del 23% al 8% del total d'impostos de l'Estat, segons un informe de la Fundació 1 de Maig. Per tant, la política fiscal de l'Estat no ha canviat la tendència a la reducció d'ingressos, i a més, la responsabilitat del descens ha de ser atribuïda als propietaris del capital. El descens dels beneficis de la crisi no explica tota aquesta pèrdua, sinó l'ús de l'enginyeria fiscal per a eludir la tributació i, sobretot, l'evasió fiscal utilitzada per les grans empreses. A tall d'exemple, 30 de les 35 empreses que cotitzen en l'Ibex utilitzen paradisos fiscals per a alleujar la càrrega tributària. Un altre exemple significatiu és l'ús fiscal que realitzen les empreses multinacionals externes. Per exemple, els set gegants tecnològics (Apple, Google, Microsoft, Yahoo, Facebook, eBay i Amazon) tenen un volum de negoci molt ampli en l'Estat, encara que en els últims tres anys van cotitzar a l'agència tributària madrilenya per tan sols 25 milions d'euros.

Amb l'objectiu d'aparentar un augment dels ingressos públics i difuminar la pressió social, el Govern central va establir, entre altres mesures, una conflictiva mesura d'amnistia fiscal en matèria de lluita contra el frau i l'evasió fiscal. L'amnistia fiscal és injusta per si mateixa, perquè és un regal d'impostos per a les rendes que es van enriquir en l'època de la bombolla, ja que la taxa de pagament baixa al 10% oblidant la pena. L'objectiu era recuperar uns ingressos de 2.500 milions d'euros, la qual cosa, pel que sembla, era suficient perquè la iniciativa s'autoritzés. Doncs bé, ni tan sols en la meitat d'aquesta senzilla previsió ha arribat l'aportació de la impunitat.

El govern conservador, que en altres ocasions ha seguit fermament les recomanacions de l'OECD i del FMI, té molt a corregir si no vol fer esclatar definitivament el principi de l'equitat. Les hisendes basques també hauran d'afrontar el repte de cara al futur amb aquest negre forat en l'estructura tributària, perquè el valor afegit de la pròpia hisenda sigui un projecte social creïble.