La Península Ibèrica, en el segle XV a. Finals del segle III. En plena Segona Guerra Púnica, els romans van arribar a la península amb la intenció de tallar les línies de proveïment dels cartaginesos. En dotze anys van ser expulsats tots els cartaginesos del territori, però van decidir continuar amb la conquesta. Necessitaven dos segles per a dominar a tots els pobles de la península. Però l'esforç valia la pena, ja que aquest territori aportava béns molt benvolguts per als romans: garuma, oli, soldats, artesans... i pernil.

Per a llavors els romans ja consumien pernil, prosciutto. Cató el censor (c. 234-146) va escriure el primer document sobre la conservació dels pernils de porc: es deixava salar uns dies, després es mullava en oli d'oliva i es penjava per a assecar. Gràcies a ell sabem que el prosciutto de Parma, encara avui conegut, gaudia de gran popularitat i s'utilitzava tant per a alimentar als exèrcits com per a banquets romans. Quan Anníbal va vèncer als romans en la batalla de Trebbia (c. 217), el cartaginès va entrar en Parma i es va emportar els pernils que havia guardat en les barriques com a botí. En el segle següent, Varrón (c. 116-27) i Estrabón (c. 63-H. 24) es va referir també a l'excel·lent pernil de Parma.

Abans de l'arribada dels romans, diversos pobles de la Península Ibèrica eren experts en l'elaboració de porcs; en Tarraco, en l'antiga Tarragona, es va descobrir un pernil fòssil de més de 2.000 anys. I quan els romans van degustar el pernil ibèric, millor que el de Parma, es van adonar que el paladar era més intens. Fins llavors, a més dels productes de la casa, el pernil de Gàl·lia també era molt benvolgut pels conqueridors. No obstant això, en importacions, el sud dels Pirineus es va imposar ràpidament. El propi Estrabón, en la seva obra Geographica, va citar els dolços pernils dels càntabres i dels habitants dels voltants dels Pirineus, i va recollir un dels principals secrets de la qualitat dels porcs ibèrics, que s'alimentaven de glans.

A més de l'alimentació especial, el pernil trigava més a madurar que el prosciuto romà. Després, el producte s'havia d'emportar d'Hispània a la metròpoli, la qual cosa encaria encara més l'aliment. En l'Imperi Romà el pernil ibèric es va convertir en un producte de luxe. Segons l'Edicte de Preus Màxims de Diocleciano (p.C. Any 301), una lliura de pernil d'Hispània (326 grams) es venia a higis en denaris, la qual cosa equival a un salari d'un pagès a jornada completa.