Prenc el somni d'una cosa i no puc esquivar una mica de nostàlgia. Serà una petita nostàlgia dels vells temps, una creença que el que s'ha anat és més net que el que està. Deia María Isabel Llaudes, tot temps passat ens sembla millor. Al cap i a la fi, ens referim a una època deliciosa i gloriosa en la qual vam ficar més seriosament el musell en aquesta cosa de la literatura, tot era nou, tot il·lusionant. Però, per difícil que sigui el treball, per més objectivament que es miri, la sensació em sembla que té alguna cosa de veritat. Que no és només una nostàlgia ximple, sinó una crítica comparativa. En aquella època es feien traduccions apreciables –recorda Miguel Torga i les Bèsties, el gran Esgota Kristof i Quadern, Josef Skvorecky i el Món amarg–; també la paraliteratura acompanyava col·leccions identificables, portades erectes, amables per al tacte –aquest vici inconfessable–. He sentit parlar d'un escriptor que volia publicar-lo per ells.
No obstant això, s'introdueix un element que posa fre a aquesta opinió: Als 14 anys a veure si la lectura li aguanta, a veure si aquest lector que jo m'he convertit no s'ha tornat massa brau. M'acordava com un relat apassionant del somni d'una cosa, d'uns joves que neixen a la vida. La primera novel·la publicada de Pasolini capta els temps de lloc en els quals l'escriptor era jove, el Friuli del nord-est d'Itàlia, i el mateix friulano, a vegades, després de la segona guerra mundial. Els joves són comunistes, no tant per la seva ideologia, més per l'exigència de les condicions socials, treballadors del medi rural; no poden, al poble, adopten el camí de l'emigració, a Iugoslàvia –on almenys hi ha comunisme–, a Suïssa, per a tornar amb el cap cot a casa. Perquè, aquí i allà, per sobre de tot, lluny de l'angoixa quotidiana, és la llibertat el que busquen.I és
veritat, no és una novel·la en absolut rodona –i potser encara sort–. És més aviat quatre pams. Si vostè vol, tècnicament, els més coixos són els més evidents, les mancances són més que les el·lipsis. Però, d'altra banda, què bé recull aquest ambient de postguerra, un context sense ser completament envaït per la industrialització, en el qual a penes hi ha hagut canvis al llarg del temps en el qual la vida ha avançat. Tal com assenyala el traductor Zabaleta en un preàmbul molt interessant, la qual cosa podria ser també l'ambient de la postguerra d'aquí, només modificat per Nini Austràlia, Milio Bortolus i Eligio Pereisson, i en el seu lloc, per exemple, Estimat, Demetrio i el nostre Félix. Després de 14 anys encara podem fer olor llibertat, no tanta set, sinó fam.