Lourdes Arrieta està escrivint a l'aire a través dels ulls, a dalt, a baix, esquerra i dreta, mentre Mentxu llegeix atentament les paraules de la seva germana. En lletres, els anys i el costum han donat forma ràpida a les paraules i, literalment, a les frases. “Una gran impotència”, ens ha retornat Mentxu. Aquesta és la resposta de Lorda quan li preguntem què li feia sentir-se incomunicat. I és que les idees internes no podien expressar-se per Lorda durant els primers setze anys. “Posa't un moment en la seva pell, el duro que seria…”, ha afegit Mentxu. També tenim un segon traductor en classe, perquè no sempre és fàcil entendre a Mentxu. El cineasta Jorge Gil Munarriz col·labora amb les seves germanes des de fa tres anys i mig en el documental El mètode Arrieta i ha après a llegir moviments oculars.

Lorda té 56 anys, cinc menys Mentxu. Han expressat amb gestos com es movien: el cap contra el cap, gestos, carícies… “Fins que vaig aprendre a llegir i a escriure no va haver-hi comunicació total”, diu la germana menor. La seva mare li va ensenyar a llegir entre hospitals i hospitals, i gràcies a això, amb l'únic dit que pot moure, Lourdes va començar a representar lletres sobre el cos de la seva germana, en la cuixa, a l'esquena, en la cara.

I en un dia de 1979 va néixer un mètode que els va permetre una comunicació fluida. Estaven en l'Associació d'Invalidesa Cerebral Aspace, no podien tocar-se a una certa distància, i Lourdes volia comunicar a Mentxu que tenia fred. Els seus ulls es van moure per a dibuixar les lletres en l'aire, fins que a la fi van aconseguir entendre's. Aquest és bàsicament el mètode Arrieta, encara que té la seva complexitat i particularitats, com per exemple “escriure” lletres simètriques al revés, tal com les veiem en el mirall. Ens han mostrat amb satisfacció la importància que la conquesta de la comunicació ha tingut en les seves vides.

“Imagina't, de petit, a més de no tenir veu, agafar un llapis era una acció molt difícil per a Lorda, i no podia dir als altres el que pensava o com se sentia. Estava totalment aïllat i la creació del mètode Arrieta li va obrir les portes”, diu Jorge Gil. Cinc dècades després, els d'Arrieta tenen més oportunitats. L'ordinador i Internet els han facilitat el camí, i malgrat tenir problemes de mobilitat a les seves mans, parlen per e-mail amb els seus amics i compren i gestionen els seus comptes en la Xarxa. Lorda ha començat a mirar cap amunt, cap avall, cap a la dreta, cap a l'esquerra… “Fins a aconseguir marit!”, ha escrit en l'aire. I és que ell va conèixer al seu marit en Internet: Tuli.

Tuli ens ensenya una petita taula que tenen sobre la taula. Té abecedari i algunes paraules soltes (fred, vull, a gust, art, potser, soc, gràcies, quant, Tuli, si us plau…) i és una eina més de comunicació de Lorda. Amb el dit va assenyalant les lletres i paraules que hi ha sobre la taula fins a completar el que vol expressar.

Nosaltres no estem malalts

Quin és exactament la malaltia que patiu? “No tenim cap mal –ens han contestat–, el nostre és una diversitat funcional”. Aquesta diversitat funcional, entre altres coses, els impedeix la mobilitat, però han subratllat que és una característica, “com totes les persones tenen les seves pròpies característiques”. A pesar que els pregunten com és el seu dia a dia, tenen preparada la resposta: “Al nostre ritme, però és com el teu. Nosaltres tenim unes necessitats i tu tindràs unes altres, el que passa és que les nostres són visibles i les teves potser no es veuen. Però no hi ha persones normals, ningú és ‘normal’, perquè tots tenim les nostres peculiaritats”.

En Vida Independent Vida lluiten al costat d'altres persones amb diversitat funcional pel dret a l'autonomia. “Que els altres no prenguin decisions sense la nostra participació, perquè nosaltres sabem millor que ningú el que ens passa i el que necessitem –diu Mentxu-. Volem una vida digna”.

En aquest camí de l'autonomia, la comunicació és fonamental i per això un de les seves comeses és ampliar el seu mètode perquè la gent que té problemes per a moure les extremitats i no pot parlar pugui servir-se d'elles. Mentxu ha explicat que, malgrat ser un mètode senzill, la gent no el coneix i que ofereixen xerrades per a comptar la seva experiència. “Sempre avanci” és el missatge principal que transmeten: “La vida no és per a ofegar-se, ‘ai, això no puc’ i ‘allò no puc’, sinó per a avançar. Si no, es va acabar. L'humor és imprescindible”. Precisament, Mentxu és pallasso en el grup Érase una vegada Clown.

L'optimisme és, sens dubte, una dels senyals d'identitat de les germanes. Nascudes en Zegama i Beasain, viuen des de petits en Donostia i Lourdes ens ha rebut en la seva acolorida i clara casa que té en el barri d'Amara. En el mateix edifici, la seva germana viu en un altre pis i compta amb dos vigilants que alternen entre si. Malgrat la seva dura infància, Mentxu sempre ha afrontat la vida amb esperança després del repte de ser una doctora en psicologia i, entre altres coses, en una llibreria en la qual han treballat venent loteria, detergent i productes sanitaris. També han publicat sengles llibres de poesia. “Som persones molt actives, no podem estar sense fer res”.

Un documental amb un toc surrealista

En l'estiu de 2009, Jorge Gil va tenir notícies dels Arrieta. El director legazpiarra va veure en la televisió un reportatge sobre les germanes, cridant-li l'atenció sobre la seva forma personal de comunicar i la seva actitud cap a la vida, i va concertar una cita amb elles. “Al principi no sabíem quina forma prendria el documental –diu Gil–, estàvem coneixent-nos i a poc a poc hem anat desenvolupant una relació personal, fins que el temps ha donat una forma més concreta a la idea inicial, un plantejament i una línia concreta, gràcies a la col·laboració de les tres, ja que les pròpies germanes han fet moltes aportacions”.

Resultat: gravació de moltes hores en un documental de 85 minuts. El més difícil ha estat posar límit a un material tan ric. “Decidim centrar-nos en el seu dia a dia, però sempre des de la comunicació. En això hem posat el focus, en el valor de la comunicació per a les germanes, en la lluita que encara avui mantenen per mantenir aquest dret”. La pel·lícula té un to intimista i sentimental, perquè està comptada des de dins: No s'ha recorregut als experts per a tractar el tema, ja que la intenció ha estat recollir la pròpia realitat dels protagonistes d'ells i dels del seu entorn. “Hem posat la cambra a la seva casa i hem conegut a la seva família, hem creat una trama, aprofitant l'interès de Mentxu per la producció de documentals. Hi ha moments d'humor i moments més seriosos, perquè la vida és així. És un projecte que hem fet entre tots amb bona voluntat, i crec que la pel·lícula té aquesta energia”.

Mentxu ha subratllat que té un toc surrealista. “Sí, hi ha moments surrealistes, perquè les germanes tenen tendència al surrealisme…”, “també tu”, “sí, és veritat, també jo”. Es parlen de la confiança que han dipositat els seus tres anys de relació i la germana menor ha afegit que el director és un més de la família. Ha estat una experiència molt divertida, amb riures i llàgrimes, en la qual Lorda ha comptat, mitjançant gestos, que han fet de tot. “Per a fer un documental com aquest és necessari la implicació –diu Gil–; personalment ha estat una aventura especial que no t'ofereix la ficció. Per a mi ha estat el primer treball d'aquest tipus, el gènere no és res fàcil i tinc moltes pors i dubtes, perquè ningú ho ha vist encara, quan el públic el vegi em tranquil·litzaré de veritat”. El mètode Arrieta està en fase de postproducció i la productora Moriarti l'estrenarà en 2013: La intenció és portar-ho primer a algun festival internacional i després portar-lo al País Basc.

Què aportarà el documental? Lorda i Mentxu ho tenen clar: Si serveix per a ampliar el mètode Arrieta, no serà poc. En paraules del director, una de les motivacions de la pel·lícula és contribuir a aquesta difusió: “L'objectiu és que el coneixement d'aquest mètode sigui del major nombre de persones possible, perquè qui li beneficiï i li serveixi d'ajuda pugui utilitzar-lo”.

Teaser del documental: