Com valora la situació d'Iparralde des del punt de vista legal?

Per llei, contra la violència de gènere i per a protegir les víctimes d'aquesta violència, cal explicar la de juliol de 2010. Una de les novetats més importants d'aquesta llei ha estat el reconeixement de la violència psicològica. També ofereix protecció a les dones amenaçades, és a dir, amb el risc de cop, matrimoni forçat o mutilació sexual. D'altra banda, per a les esposes estrangeres, el codi d'entrada i el dret a l'estada en l'Estat francès han canviat, és a dir, es concedirà o es renovarà el “certificat de residència” als qui hagin sofert la violència conjugal.

La llei permet allunyar a l'agressor i proposa l'ús experimental del cèrcol electrònic; i assenyala que es reservaran residències per a albergar als qui per violència s'han vist obligats a abandonar les seves cases. Quant a la prevenció, assenyala que s'adoptaran mesures per a sensibilitzar i impulsar la igualtat entre els sexes en l'ensenyament.

Encara que és un pas endavant, la llei de 2010 no és satisfactòria, s'aplica de forma molt aleatòria i no compleix la funció d'una llei integral. Les mesures contra el sexisme continuen sent difoses en diferents codis (codi penal, codi civil, dret laboral…) i moltes vegades són contradictòries; per exemple, quan es tracta d'atacs, no veuen amb qui estaran els nens i en quines condicions. És a dir, una llei integral és la vella demanda feminista, coherent i que afecta a tots els àmbits relacionats amb el sexisme.
Per a mesurar la situació, mira el que ha passat a la primavera. Hi havia una llei que castigava l'assetjament sexual, però era insuficient i poc precisa en les seves definicions. Doncs bé, un ex ministre, acusat d'un delicte de persecució, va cridar a l'Audiència Nacional perquè considerés una injustícia ser condemnat en nom d'una llei vaga. Entre parèntesi és que fa anys que els grups feministes havien demanat que es modifiqués aquesta llei, però no se'ls feia cas. No a les feministes, però sí a la ex ministra: el consell constitucional va decidir que la llei no funcionava i, per tant, els casos en els quals es produïen van ser bloquejats i es va resoldre la total impunitat per a l'acusat. Va haver-hi recursos i, mentrestant, eleccions, i els socialistes han fet una nova llei aquest estiu. No obstant això, algunes de les denúncies que ja s'havien fet no tindran continuació, ja que no es pot denunciar dues vegades el mateix delicte i si es requalifiquen com un altre, no se'ls pot aplicar la llei de manera retroactiva. Per tant, la meitat de les denúncies cauran en el sòl.

Té la Policia una gran determinació en el procés? Com valora la seva participació?

La policia no pot rebutjar una denúncia per part d'Ontsalaz, però no fa temps que ho feia quan anava a denunciar que una dona havia estat violada o agredida pel seu marit. Coneixent aquesta realitat, moltes vegades denunciada, Sarkozy va fer una circular dient que cal respectar a les víctimes i que cal complir les seves exigències. Aquí hi ha dos tipus de denúncies; una (“main courante” o lleu), no té un efecte indeterminat o immediat, però si hi ha una reincidència aquí està registrada; la denúncia formal (“plainte”) és molt més greu. La circular de Sarkozy deia que la policia no ha d'aconsellar “main courante”, sinó tot el contrari. També es fa referència a la formació dels funcionaris de recepció de les dones agredides, que tots reconeixen la seva necessitat; després, que és una crisi, que són retallades, que fan poc i, moltes vegades, com sempre… Quines, circulars, sabem que des de llavors els policies no sempre faciliten la denúncia formal.

Es posen recursos suficients per a protegir les dones i per a refer la seva vida?

En cap cas, encara que en els mitjans s'esmenti el tema i s'hagin realitzat campanyes. Al Nord no hi ha cap casa especial per a albergar a les dones; en Baiona hi ha un alberg per a tothom que té un aforament de 35 persones; també hi ha apartaments reservats per a diverses d'elles.

També hi ha serveis d'informació i suport en Baiona, i permanències en Hendaia, Lohitzune i Donapaleu. Però, en general, l'escassetat de finançament és elevada: Ipar Euskal Herria no té un departament propi, ha de compartir-lo amb Biarno, i la capital, Pau, està en Biarno; a l'hora de repartir diners, Pau agafa el lleó i queda poc per a aquí.

A nivell social, és una consciència estesa contra aquesta violència?

La violència de gènere no provoca moltes mobilitzacions, se sent indiferència, es nota l'escàs nombre de persones que es concentren en les concentracions que es realitzen al costat d'un assassinat sexista. Sovint se sent que aquests crims són fets privats i un tipus de premsa també utilitza habitualment la terminologia del “crim de passió”. Les feministes van denunciar al carrer i ens ha succeït que algun amic de la víctima ens acusés de falta de respecte: “Qui sou per a aprofitar la mort del meu amic, què sabeu de les coses?”. Quan el crim ocorre en un poble petit, ens aconsellen que no acudeixin a ell perquè no tenim dret a entrar en les coses de l'interior del país... En aquests casos, ens concentrem en un barri més gran.

A nivell d'autoritat, és prou significatiu que la llei integral no pugui prosperar. Després es realitzen campanyes de sensibilització de manera esporàdica, en 2010 la lluita contra el sexisme va ser “causa nacional”. No obstant això, en alguns pobles de l'Hexàgon s'han posat en marxa grans iniciatives, com a ordenances d'aplicació de la llei. En Baiona, a la fi de 2010, l'Ajuntament de Baiona va crear l'Observatori de la Violència contra les Dones, que va aglutinar a nombroses associacions i institucions. Ha posat un telèfon d'atenció i ha avisat que hi ha una eina que es pot utilitzar gràcies a la inserció d'anuncis o a la difusió de fullets.

El problema és els diners per a avançar les coses, encara que l'alberg per a les esposes és urgent, els grunyits que han arribat fins aquí no són suficients per a fer una cosa aparent.