Un geògraf pot servir per a descriure muntanyes, rius i pobles pròxims o llunyans. També pot fer un bon servei si explica ben localitzats els fenòmens importants que s'estan produint en el món. Competitivitat o competitivitat, per exemple. Això és el que ha fet el geògraf francès Gilles Ardinat amb la seva tesi doctoral Géographie de la compétitivité, resumida en la revista Le Monde Diplomatique d'octubre: Quand l’Europe impose són credo. La compétitivité, en mythe.

“Durant aquests anys –diu Ardinat- els nostres governants han impulsat la incorporació de les teories desenvolupades a les escoles de comerç dels EUA: control de costos de producció (‘competitivitat de costos’), comparació i classificació de països com a empreses en competència (benchmarking), màrqueting de països (cal saber ‘vendre’ el territori), cerca de finançament (captació de capitals)... A mesura que es va ampliant l'ús d'aquestes eines, la competitivitat s'ha convertit en la mesura de l'èxit de cada país en la globalització”.

El primer problema és que, la qual cosa és una idea de microeconomia, la competitivitat dels productes i de les empreses, l'ús de la política i dels països no és, segons el parer d'alguns, científic. L'economista Paul Krugman, premi Nobel, ha dit: “La competitivitat en l'àmbit de les economies nacionals és una paraula insignificant. Aquesta obsessió per la competitivitat és falsa i perillosa”.

En les empreses es multipliquen els beneficis i els llocs de treball aconseguint millors resultats que els competidors. A pesar que es pot pensar que l'ésser complex que és un país difícilment es pot voltar per les característiques de les empreses, Ardinat ha denunciat que la idea ha prevalgut en la nova fase de mercantilització del món: “Es dona per descomptat que els territoris estan en condicions de compra i de venda, i que les empreses poden triar on situar-se de manera concurrent. Tot (drets de contagi, títols de deute, matèries primeres...) en un món que es pot jugar en borsa, les brúixoles inversores utilitzen la competitivitat: mesura els resultats de cada territori”.

Així sorgeixen els famosos rànquings. La CAB està en el lloc X en el campionat de competitivitat, Alemanya està al capdavant, França està perdent la competitivitat... Aquestes llistes es completen amb altres índexs ja publicats: riquesa, supervivència, taxes d'escolarització, nota de deute públic, imposats per les grans companyies d'assegurances a cada país, etc. Els siculusalts del que Krugman denomina “indústria dels rànquings competitius”.

La majoria d'aquestes classificacions dibuixen el mapa del món de manera similar. Un centre competitiu, format per Amèrica del Nord, Europa i l'extrem asiàtic, està dominat per unes poques monarquies àrabs petrolíferes. Dins d'aquest grup, Alemanya, Holanda, els països nòrdics, els Estats Units, el Japó i Singapur formen el nucli hiper-competitiu. Al voltant d'un món ric i competitiu, la llista de països d'una extensa perifèria es va allargant fins que la perifèria es converteix a poc a poc en un món marginat i pobre.

Nom real: ‘dúmping social’

Però per a què utilitzem aquestes classificacions si no serveixen per a fer previsions? La majoria dels països considerats competitius presenten taxes de creixement baixes, alts dèficits pressupostaris, deslocalitzacions d'empreses en les transaccions a l'estranger, fugida de la indústria. El més curiós és que el creixement de l'economia mundial es deu principalment als països perifèrics.

Fa cinc anys encara es consideraven models de competitivitat Irlanda, Islàndia i Dubai. Després de l'esclat de la crisi 2007-2008, es diu que els tres van sofrir un excés d'especulació, que mancaven de regulació financera, que tenien un deute excessiu. S'entén millor si li expliquen que per a completar les classificacions s'interroguen a alts càrrecs de les grans companyies.

La competència és, no obstant això, el meravellós mag de la majoria dels governants del món. La mundialització del ric Oest suposa l'abandó de les indústries de baix valor afegit i la diferenciació en tecnologies, empreses i ocupacions altament qualificades. Així aconseguirem serveis que no miren al preu. Com a contrapartida, els països endarrerits sortiran de la pobresa portats per les nostres antigues indústries, aquestes activitats obsoletes que han de competir a preus baixos. Tots guanyem amb la globalització... si fos veritat.

Alemanya demostra a Ardini el contrari: “Ha guanyat competitivitat amb la congelació de salaris i la implantació de l'IVA ‘social’, és a dir, amb l'augment dels tipus de consum familiar per a reduir les cotitzacions empresarials”. D'altra banda, països com la Xina estan sent pioners en la informàtica i en altres camps innovadors, que també desmenteixen el paradigma.

Amb el pretext de millorar la competitivitat, Europa s'ha imposat a l'alça de l'IVA, la baixada de salaris, la reducció dels pressupostos públics. Ardinat vol recuperar el concepte de dúmping que abans s'escoltava més: manipular els costos per a aconseguir millors preus que l'enemic. la Xina fa dúmping de moltes classes: social amb unes condicions de treball impressionants, mediambiental, fiscal... Es veu que es vol fer el mateix amb les polítiques d'austeritat que s'apliquen a Grècia i als altres, però el dúmping és competitivitat batejada.

En nom de la batalla de la competitivitat, els polítics permeten als amos reduir el cost del treball. Quant a la deslocalització de les empreses, aquesta batalla està perduda, sempre trobaran paratges de mà d'obra més barata. En canvi, a Europa, el mercat laboral sí que aconsegueix engreixar els beneficis del capital. En aquest sentit, no és un territori o una nació la que ha resultat guanyadora, sinó una petita minoria.

Un altre mal col·lateral a aquesta batalla s'està revelant cada vegada més clarament quan s'observa que la pressió de la vida de molts ciutadans ha fet que la demanda de productes de consum es vegi afeblida. Al costat de les porres, els ingressos que obtinguin els estats amb l'IVA.

I què diuen els dirigents polítics? “La competitivitat –ha conclòs Ardinat- l'han imposat les empreses i els mercats internacionals. I com les autoritats seleccionades no poden controlar-les i s'adapten a les seves peticions, les unes i les altres no. Al cap i a la fi, posar com a objectiu la competitivitat és disfressar la pèrdua de poder i sobirania dels estats nacionals, destruint així la possibilitat de protegir la ciutadania a través de l'activitat política”.