El suïcidi d'Amaia Egaña ha commocionat la societat. L'assassinat d'un captaire sense sostre en un hospital a causa d'una pneumònia no li agrada a ningú, però no té eco i, a més, no li passarà res semblança al ciutadà habitual. Però Egaña no era d'aquests. Era ex regidora, vivia en una casa nova, un bon sou, una família… La ciutadania ha vist que aquesta crisi pot tirar a qualsevol per la finestra, i això ha fet que se senti més fràgil. S'ha format una ona:agredir als mitjans de comunicació, autoritats espanyoles, jutges, bancs…

Però a excepció de la calor, la força dels bancs torna a ser present, igual que la llei espanyola que els protegeix sigui de 1909. Fins i tot els bancs més febles, com Bankia, que ha estat rescatada amb 23.000 milions d'euros pel pp, van analitzar en els jutjats de Pamplona, l'endemà passat de la mort d'Egaña, l'expulsió de María Cumbicus. I durant vint dies ha perdonat la vida al veí de Zizur Major.

Tot això, quan la UE ja ha decidit que dedicarà 100.000 milions d'euros al sistema financer espanyol perquè es retorni la normalitat. Tot això, quan en els dos últims anys el Banc Central Europeu ha posat a la disposició de la banca espanyola centenars de milers de milions d'euros amb un interès de l'1% per a prestar al Govern espanyol interessos del 7% i al ciutadà del 5%. O quan el Govern del pp ha amnistiat a milers de defraudadors fiscals. O quan a curt termini sofreixi un altre gran rescat de la UE. O quan les ordres d'austeritat d'Alemanya han torçat la setmana passada el coll dels grecs per enèsima vegada.

I això ocorre perquè la fortalesa del sistema financer és enorme: “Cada dia els mercats mouen els diners. Per exemple, segons el BCE, només 7 bilions d'euros en deute sobirà dels estats de l'eurozona. Ara, les decisions col·lectives quotidianes d'aquests mercats, el govern pot reaccionar, prescriure línies polítiques i dominar als pobles” (Ignacio Ramonet, Le Monde Diplomatique novembre).

I l'advocat Javier Olaberri (i l'ex dirigent d'Esquerra Basca), vincula directament als bancs, autoritats i desnonaments d'Espanya: "Les entitats de crèdit van contreure deutes a curt termini per import de 300.000 milions d'euros per a hipotecar a persones que no tenien la solvència suficient a Frankfurt. Per les seves taxacions filials, a més, van taxar les cases a preus falsament elevats. Era una aparent irresponsabilitat, però el Banc d'Espanya i el Govern van decidir mirar cap a un altre costat. Els polítics es van omplir les butxaques amb premis econòmics”. (El País, edició CAPV, 10 de novembre).

En aquest context, el Govern Basc es constituirà i exigirà un ampli acordo soci-polític per a sortir de la crisi. Serà un acord soci-polític que tingui en compte totes les línies anteriors? O el consens polític abans de res això per a mirar cap a un altre costat?Entre

els quals NO ENCERTEN es troben els sindicats bascos, els nacionalistes i els espanyols.I per al dia 14 s'ha posat en destrets a milers de persones. Una vegada més es veurà que Hego Euskal Herria és diferent d'Espanya. Segurament, com es veurà, la CAB i Navarra també juguen de manera diferent.

ELA i LAB tenen moltes raons per a no acudir a la vaga del dimecres juntament amb UGT i CCOO. La línia dels sindicats majoritaris a Espanya ha estat la pràctica sindical ombrejada pel poder: per exemple, en 2010 en Navarresa UGT va rebre 7,4 milions d'euros del Govern de Navarra per a la formació i CCOO 7,3; la resta de sindicats res (Berria, Seriós Dimoni, 11 de novembre). Aprofitant els seus senyals d'identitat a Espanya i les seves lleis, sovint els dona l'oportunitat d'interactuar amb ELA i LAB en matèria de maltractaments. Per això, i per la desigualtat basca, és comprensible l'actitud de la majoria sindical basca en la vaga del 14.

Però també són moltes les raons que fan incomprensible la decisió i, per la conjuntura, probablement més importants; potser no per a qui està vinculat a l'activitat sindical, però sí per a la ciutadania en general. A UGT i CCOO se'ls acusa de no barallar, però ara barallaran; a la UE no hi haurà el menor canvi si no s'impulsa conjuntament pels ciutadans de les nacions europees; però a Espanya i a Euskal Herria tampoc. Igual que la pau es fa amb l'enemic, la unitat es fa entre els no conformes. S'ha perdut una oportunitat. Si en el termini d'un mes i mig és complicat convocar dues vagues, també cal esmentar aquest fet. Desgraciadament, no faltaran les opcions d'unitat sindical, ni per a mostrar la fortalesa de la majoria sindical basca, ni per a mostrar la unitat dels treballadors i la ciutadania basca.