Has tingut un atac al cor a l'estiu, un esglai!

No ho crea. Bé, ha estat un esglai per als del costat, no per a mi. Quan hagis complert els 80 anys, clar! En certa manera arribes a la frontera. D'altra banda, fa molts anys que vaig sofrir un atac al cor, abans d'ara. El que he tingut a l'estiu no ha estat un esglai, sinó una incomoditat. És un esglai que podries morir! No vull mostrar-me heroic ni indiferent, però en realitat cal arribar a una certa edat i tenir en compte la mort. No soc masoquista per a res, si alguna cosa em dona un esglai, m'espanta una mort dolorosa. Les malalties cardíaques no solen ser doloroses –hi ha de tot, per descomptat, tots els gustos també–, però, ja li dic, no solen ser doloroses. L'infern que he tingut durant l'estiu no ha estat dolorós, però sí molt greu, ja que t'adones que estàs morint, que vas, que et queda el rellotge... És difícil d'explicar i prefereixo que si no tens experiència, ja, ja.

Moltes gràcies. Ja, ja, ja.

Sigui com sigui, en el moment de morir, el lloc on apareix és el bebè. Ell també et fa baixar constants de vida i t'ajuda a acceptar la mort amb tranquil·litat. Ja et dic, no soc un heroi, ni soc més valent, ni més covard que ningú, soc un de molts, com tots els altres, i veus que et ve la mort, però ve d'una manera miserable, digna de sofriment… De manera acceptable, vull dir. Per descomptat, hi ha un petit ardit, encara que no som del tot conscients. En una situació crítica, els metges no fan més que ajudar-te: et proporcionen un munt de calmants i el que a tu et sembla un assossec no és, en definitiva, sinó el resultat d'un tranquil·litzant. A l'esglai, doncs, els del costat, que en general no tenen tranquil·litzants, jajaja, jajajajajajajajajajajajajajajaja. Però vostè està fart d'aquestes substàncies prohibides, de la morfina o de l'altra. Per fi somriu vostè! Estàs a punt de morir? Sí, però això ocorre fins i tot en la família més noble.

A l'hospital, aviat vas començar a treballar.

Sí, vaig passar més de quinze dies a l'hospital. Després de la gravetat del primer moment, quan estava en la unitat d'observació, sota tractament, no feia més que llegir i caminar per l'habitació. Llavors li vaig dir a la meva dona: “Marta, porta un parell de quaderns, em venen idees al capdavant i vull treballar-les”. I això és el que vaig fer. D'una banda, estic fent una òpera, però estic esperant que el libretista em doni alguns materials. D'altra banda, també estic fent una obra de cambra petita, i estic content.

He llegit els detalls de la seva biografia en les enciclopèdies d'aquí i d'allà. La creació és el que domina, i encara ho és. Avui dia, quin incentiu té? Per què no dir-ho: “He fet el que volia fer. Ja està!”?

No em canso de crear. No sé per què, no podria dir-te… Bueno, si tinguéssim un psicoanalista al teu voltant, et contaria un conte semblant al de Caputxeta. És a dir, que als tres mesos vaig tenir una gran frustració, perquè la meva mare no em va donar suficient de pit i això i allò, i això m'ha causat un xoc traumàtic i des de llavors haig de dedicar-me a escriure música contínuament. El que diuen els psicoanalistes, ja saps... I és possible que no estigui equivocat, ja, ja.

“Pot ser”, diu. No és segur...

Miri, la qual cosa li he dit no és una mentida, sinó una mentida. Érem a la casa de l'arquitecte Antonio Fernández Alba. És un gran amic. La seva senyora és psicoanalista. Van celebrar una festa a casa, en honor d'un matrimoni psicoanalista. Aquesta dona em va preguntar: “Quan vas començar en la música?”, “perquè no ho sé. Sempre m'he vist com a músic. Des de nens. A casa teníem el piano vertical, i als 3-4 anys, posava les arpes sobre el teclat i feia soroll. M'encantava”, “Mira, vocació primerenca! Això vol dir que, de molt petit, ha tingut un gran xoc. No ho recordaràs, però aquest xoc explicaria la teva imperiosa necessitat de fer música”. Se'm va quedar mirant com preguntant-me: “Quin va ser aquest xoc?”. No els vaig contestar, només els vaig somriure, amb gust, i deixem la qüestió en això… Això no ho explica tot. Una part, una part important, probablement, però una part. De totes maneres, no em posaré en mans dels psicoanalistes, el que em va provocar el xoc va ser portat a la superfície i pot ser que perdi la vocació. Això és el que li va ocórrer a un amic meu. Ell també té història…

Què és el que veus?

Que amb molt d'esforç, i no sempre en pau i bon fer, he fet el que he volgut. Volia ser músic, compositor, i he fet una obra concorde a aquesta vocació. Mai he volgut una altra cosa. Ni tan sols en l'època en què es vol ser pirata! Volia ser espeleòleg als 13 anys, però tenia 13, i se'm va acabar la idea. Veig, doncs, que he fet una obra feta d'alegria i d'alegria. No puc preveure el seu destí. Qui sap. Desitjaria que la meva obra durés quan em morís, i desitjaria, al mateix temps, que fos útil als altres. Al mateix temps, espero que es generi algun estímul positiu en l'espectador que segueix el meu treball en aquest planeta. No podria dir-te més. Continuaré treballant amb el cap del mateix coll, i probablement el mantindré fins al cap de mort, però no puc assegurar-ho, perquè no és a les meves mans. He fet el que podia, la qual cosa podia…

…
Com dir-ho, ha estat una experiència agredolça, com és la nostra vida. De totes maneres, ho necessitava. Si hagués renunciat a aquest camí, hagués acabat malament, hauria viscut amargament, la gent que em segueix no hagués pogut suportar-ho, hauria estat sempre desmaiat i agressiu i, si al final no hagués utilitzat els meus mals impulsos en la creació, potser –qui sap– m'hagués matat. No tinc ganes de ser el que soc.

Com ha dit, ha fet el que ha volgut, “a gran esforç”. Per contra, molts pensen que el creador viu a l'espera que la inspiració vingui.

Inspiració, doncs, per descomptat! Però la inspiració interna ha de sortir fora. Fer un fill és un treball deliciós tant per a l'home com per a la dona. El part, en canvi, molesta molt a la dona. Així és en la Bíblia. Bé, el mateix dona que sigui dit, però, després, això ha de ser una forma. I aquesta forma no et ve en va, ni en va!

La teva música és l'avantguarda. Nou. L'atonalismo i el serialisme, les formes aleatòries, els experiments gràfics, les tècniques electròniques… Què fer per camins no caminats per ningú, amb els ja trencats?

Al creador no li és possible. Quan vol fer la seva obra, el creador sent dins alguna cosa que li promet “això sí, això no!”. En què repetir el que ja ha fet una altra persona? Segurament ho haurà fet millor que vostè, perquè li han sentit parlar. Si repeteix el que ha fet, és el que està fent, repetint el que ha fet. Parles per boca d'uns altres, com se sol dir. Què aportes? Tant de bo quedi clar. El que estic dient no és una reflexió, sinó una intuïció. Quan estàs creant alguna cosa, tens diverses opcions. I què triar? El viu! I t'assabentes que està viu i ho sents, perquè tens l'impuls de fer-lo –i no una altra cosa entre diverses opcions–. Cerques un lloc on et fa mal. Quan ho trobes, alguna cosa s'encén i tractes de fer-ho. Això sempre –no dic “esforç”– significa passió veritable en el sentit més genuí de la paraula. El que estàs fent t'apassiona. En cas contrari, és millor que la deixis.

“T'apassiona”. T'obsessiona?

Sí, això també és aquí, sobretot si no encertes la primera vegada. Si no encertes ni en la segona ni en la tercera, és possible que sigui tan desagradable com una martellada. Heus aquí la mosca brunzint! Què deia aquell pensador? L'instrument més útil que podria fer el compositor era la cistella de paper. Així és. Hi ha alguns compositors que fan el treball amb facilitat. Hi ha uns altres que no ho han fet. Un schubert, per exemple, va executar més de mil obres en trenta-un anys. També sembla impossible estadísticament, però els va fer! Caldria veure si en una tarda faria tres, i fins i tot quatre, i cinc, totes les seves fites, és a dir, obres curtes, però de gran expressivitat. Per descomptat, si en comptes de fer jònecs de tres o quatre minuts, fas una òpera com l'Últim dels Déus, necessites molt més temps, sens dubte! Alguns compositors escriuen molt més fàcil que uns altres, sí, però han de veure quin objectiu tenien.

Quan estàs creant, recordes a l'oient? Com aquell flautista, li agradaria donar curs al seu públic?

No, no penso en això. Jo li faig una oferta, i qui vulgui em seguirà. I el que pugui. Dir “el que pot” no significa necessàriament formació, sinó oportunitat d'escoltar. Si escric a destemps una obra per a tota l'orquestra, per a un piano solista, o alguna cosa per l'estil, sé que la meva música no arribarà a un poble perdut. En el millor dels casos, si ho retransmeten per televisió. No tindrà moltes oportunitats. Però aquests temes no estan al meu abast. Això és el que decideixen els qui estan en el poder, l'educació que es dona a la gent, i el poder, ja ho sabem, sempre ha estat, i ara més que mai, lligat als diners. I en la salsa de tota l'especulació sobre els diners –no hi ha més que veure aquesta situació–, què pot fer l'artista? Res. L'artista no entra en aquesta especulació, l'artista, com tots, és una simple víctima, no té accés a aquest món de poder. I si tingués accés, si entrés, desapareixeria, deixaria de ser artista. El poder és una activitat contra la creació artística. La societat actual, els seus òrgans de govern, no sols es troben en les antípodes de la creació artística, sinó també en les antípodes de la pròpia creació. És impossible conjugar això amb el pensament lliure. No hi ha manera.