Els que acudeixen per primera vegada a Zilbeti diuen que dubten que realment arribin a cap part. Partint de Pamplona, cal recórrer amb cotxe uns 30 quilòmetres fins a Zilbeti, i en la carretera principal N-135, que va de Pamplona a Valcarlos, la incertesa sorgeix quan, després de superar les dues o tres grans corbes del port d'Erro, prenen l'estreta i tortuosa NA-2532 que comença a l'esquerra.
Cal recórrer uns 5-6 quilòmetres des del port d'Erro per a arribar a Zilbeti, però aquesta curta distància no allunya el dubte dels viatgers: hi haurà pobles al final d'aquesta carretera?
Però el poble és: La vista dels ulls dels passatgers apareix de sobte en Zilbeti al final de l'última corba. Petita població situada en el fons de la vall situada entre diversos vessants (Adi, Tiratun, Arzabal, Lizartxipi...). Encara que en el seu moment va arribar a tenir més de 200 habitants, en l'actual padró té uns 50 veïns.
La imatge bucòlica i pacífica de Zilbeti ha estat trencada en aquests últims temps per un d'aquests conflictes que sovint suscita la modernitat. El projecte d'obrir una pedrera de magnesita ha aixecat pólvores dins i fora del poble, i ha dificultat les relacions entre els Zilbeti, fins al punt de dividir a la població en dos grups. Els visitants podran veure pancartes amb el lema “No a la pedrera” i “Zilbeti bizirik” penjades en diverses cases i, si ho desitgen, preguntar als vilatans sobre el conflicte, però tot això no els impedirà, de moment, gaudir del que ofereix el poble: els que vulguin acostar-se a Zilbeti poden acostar-se tranquil·lament a buscar l'assossec i a unir-se a la naturalesa.
El poble té dos atractius per als visitants: racons espectaculars i ambient tranquil. En els últims anys, aquestes característiques han atret als turistes fins al poble, on les cases rurals creades són un estímul per a acostar-se.
Molts visitants, sobretot els que arriben de les grans capitals, s'acosten a passar uns dies a Zilbeti. Compta amb diversos racons per a conèixer-los, més coneguts en Internet i de major importància, a més de les Orreaga o Quintoa que els proposen els centres de turisme.
Es tracta d'un monestir de Zilbeti, L'Ordre, ja que es coneix l'edifici romànic fundat en el segle XI sota l'advocació de San Zacarías. Segons la llegenda, Sant Eulogio de Còrdova va visitar el monestir de Zilbeti, però, per dates, això ocorreria en un altre monestir més antic del poble i desaparegut, ja que la visita es va produir en 848. L'ordre es veu fàcilment, ja que es troba en un pujol, en el barri de Goitialde. S'arriba al Zilbeti, ascendint pel carrer de l'Estrata. L'església de Sant Bartolomé i l'edifici que en el seu moment és l'escola i ara seu de la societat del poble, han de deixar-se a l'esquerra i pujar una mica costa. L'edifici està tancat –és particular i els seus propietaris l'utilitzen com a magatzem–, però val la pena acostar-se a ell i, a més d'aprofitar la bonica vista del poble, donar un cop d'ull a l'edifici, que conserva alguns elements de l'arquitectura romànica, com la porta i la rosassa. Adossat a l'edifici principal, a l'esquerra, es troba un altre que, pel que sembla, va ser l'hospital de pelegrins, dependent de la Col·legiata de Zilbeti de Roncesvalles, per on sembla que passava el vell Camí de Santiago, i, més tard, l'habitatge d'alguns veïns.
El seu pare contava que la seva tia mezkirita casada amb Zilbeti va aprendre a fer licor Benedictine en Zilbeti a principis del segle XX. Desgraciadament, no he trobat al poble altre indici de la recepta de la famosa beguda que se suposa ha romàs tan ben conservada com la fórmula de Coca-Cola.
Així deien els vells del poble a passejar, i és cert que en Zilbeti, per a gaudir de la naturalesa, n'hi ha prou amb partir per qualsevol dels nombrosos camins i pistes que s'endinsen en les muntanyes que envolten el poble. Per descomptat, hi ha rutes més conegudes i altres menys freqüentades (les senderes d'antany dels contrabandistes són avui molt tancats...). També passen pels voltants de Zilbeti alguns GR, però els tres recorreguts que he triat són molt més fàcils de realitzar per qualsevol, nens, joves i adults, sense molt d'esforç. La tercera d'elles permet conèixer el nucli central del conflicte generat pel projecte de la pedrera d'Antzeri.
Per a fer les tres, primer hem d'anar fins al pont de Kolantxuri: 500 metres, a peu o amb cotxe. Recomano que vagi a peu, deixant el cotxe al poble. Podem prendre com a referència el vell frontó del poble, amb un ampli atri, situat en el centre del poble. Des del carrer que descendeix per ella, girem a l'esquerra per la pista que discorre al costat del riu fins a arribar a Kolantxuri.
El primer camí ens portarà fins al serral de Lizartzu, al costat del rierol de Lizartzu. Per a anar per aquí, passem el pont de Kolantxuri i girem a la dreta. Allí haurem de creuar un altre pont, i a partir d'aquí podrem fer un bonic passeig, una mica deixo anar –3,75 quilòmetres fins al serral de Lizartzu–, amb algunes corbes i pendents pronunciades i altres més suaus i sempre entre fajos.
El segon camí ens conduirà a tres brodades per la pista que passa el pont de Kolantxuri i ascendeix a l'esquerra. La pista és de ciment fins a la segona borda. La primera, la de Lenko, a 450 metres de Kolantxuria, compta amb dues cases rurals adaptades també a persones amb dificultats de mobilitat. És un lloc tranquil i tranquil on descansar. La següent és la borda de Piarres o Kanuto, a 625 metres de Kolantxuria, i des de la seva altura es pot veure molt bé, mirant a l'esquerra, el pujol d'Antzeri, que es desgastarà si es realitza el projecte de magnesita. En l'última borda, en Eñaut, a un quilòmetre i mig de Kolantxuri, vaig viure jo mateix de nen, fins que la meva família es va mudar al poble en 1962. A partir d'aquí va el camí més clàssic per a pujar al mont Adi (hi ha molta informació en Internet sobre les senderes de pujada a l'Adi, col·locada per grups de muntanyencs).
El tercer camí també part de Kolantxuri, però en comptes de creuar el pont hem de seguir la pista que arriba del poble, l'esquerra, a l'altura del riu Leñari. Seguint aquest camí, ens endinsem durant una bona estona en la zona que han triat per a la pedrera d'Antzeri. Després d'uns 800 metres de Kolantxuri, veurem una fita que marca el límit del vedat de caça. Aquí comença la zona triada per a la realització de la pedrera. Una mica més endavant, després de recórrer uns 75 metres, prenem una sendera a la dreta i veiem la deu de Tirapelar. Tornant al camí principal, i a 2,75 quilòmetres de Kolantxuri, es troba la pista oberta per als sondejos del projecte de pedrera. Fins aquí aconseguiria la pedrera. El terreny triat per a realitzar la pedrera és fonamentalment el del marge esquerre de la pista. Si encara no ens hem cansat, podem seguir per la pista principal i, després de descartar el primer encreuament, en el segon girarem a l'esquerra fins a arribar al límit del Kinkto (a 3,35 quilòmetres de Kolantxuri). Des d'aquí veurem el paratge triat per a construir el túnel de la zona d'Olaberri.
Luze joko luke Zilbetiko flora eta fauna deskribatzeak, baina azpimarratu behar da bertako habitatak (pagadi azidofiloak –gaztainondoak eta haritzak ere bizikide dituztenak–, oihanpeak –non gorostiak eta ezpelak hazten baitira– eta erreken ertzetako megaforbio belar erraldoiak) Europako Batasunaren interesekoak direla, eta batzuk –larre azidofiloak kasu–, lehentasunezkoak. Bertako animalia batzuk ere lehentasunezkotzat jo dituzte (bisoi europarra, Rosalia alpina izeneko kakalardoa...), eta beste anitz galzoriko espeziak dira, adibidez, okil gibelnabarra (Dendrocopos leucotos), ugatza (Gypaetus barbatus), miru gorria (Milvus milvus) eta igaraba arrunta (Lutra lutra). Horiek guztiek nozituko lituzkete harrobiaren ondorioak.