Què és la química teòrica i computacional?

Hi ha dues maneres d'investigar la química: una en el laboratori, mitjançant experiments, i una altra teòrica, que es fa per ordinador. En aquest últim, a partir de les lleis o principis de la mecànica quàntica que segueixen els electrons, s'analitzen teòricament els sistemes químics a través d'aproximacions.

De què fa exactament la tesi?

He investigat l'activació del metà. Avui dia, aquest és un repte important de la química, ja que el metà s'utilitza principalment en la producció d'energia i, si s'activa, es podrien obtenir altres usos com l'hidrogen molecular o els compostos orgànics valuosos i útils. Quan cremem el metà, s'allibera CO₂ i si activem el metà s'obtindria hidrogen molecular, que en cremar-lo no produeix CO₂, sinó aigua. Per tant, l'impacte ambiental seria molt de menor. El seu interès.

Utilitza l'ordinador. Com te les arregles sense veure la pantalla?

Utilitzo un ordinador normal; el que necessito, igual que altres cecs, és un lector de pantalla. És un programa especial i en lloc de veure l'escolto. No tinc problemes per a escriure. Al cap i a la fi conec el teclat, perquè conec la mecanografia.

Què passa a partir d'ara, una vegada acabada la tesi?

Jo estic obert. M'agradaria dedicar-me a la divulgació, però avui dia, a causa de la crisi, això és molt difícil. No descarto la docència, la docència en la universitat. No obstant això, potser ara el més factible és realitzar un curs de post-doctorat. Passar fos un o dos anys, potser a Tarragona. Allí vaig fer una estada de tres mesos en 2010, conec al meu equip i em vaig emportar molt bé.

Abandona vostè la idea de sortir a l'estranger?

Pel que toca a cau d'orella, tinc grans dificultats amb l'anglès. Me les arreglo per a parlar amb la gent, també per a escriure, però a la gent em costa entendre quan parla anglès. Però no ho descarto. Si no és possible anar a Catalunya, potser m'animava a un d'aquests llocs del nord d'Europa, on el nivell social està molt desenvolupat i potser pot rebre ajudes per a l'aprenentatge i per a la vida quotidiana. Estic disposat a passar un any o dos fora, però em veig aquí, a Euskal Herria.

En treballs de divulgació amb la Fundació Elhuyar?

Vaig tenir un contacte fa any i mig i ells també estaven interessats, però des de llavors la crisi els ha colpejat amb força i han de veure'ls. M'agradaria, perquè per als bascos Elhuyar és un referent, però de moment tot està en qüestió.

En què consisteix el teu límit físic?

Als 5 anys em van diagnosticar la síndrome de Wolfram. Això comporta, entre altres coses, la pèrdua de nervis visuals i auditius. A poc a poc he anat perdent la vista fins a quedar cec i també vaig perdre l'oïda. A més tinc dos tipus de diabetis: la diabetis metitus i la insipida. A causa d'aquesta última, el cos no pot mantenir els líquids i una de les seves conseqüències és la presència d'una bufeta neurógena. Això significa que la bufeta no respon al sistema nerviós i em crea problemes per a orinar.

Amb 26 anys tot això serà dur...

Jo, afortunadament, ho he assimilat bastant bé i he anat contestant, però és cert que cada vegada que sorgeix algun d'aquests problemes, té un cert descens. Al principi va ser la diabetis, després l'oïda i la vista… La pèrdua ha estat progressiva i això m'ha ajudat a acostumar-me i a utilitzar nous recursos, però a vegades és una mica fort. Des del punt de vista auditiu, m'adapto als aparells per a parlar amb una altra persona. Tinc més problemes quan hi ha més gent o quan hi ha soroll. Per exemple, havent dinat o de sopar, no tinc cap problema a escoltar el veí, però sí als quals estan lluny.

És molt dur anar perdent la vista?

He vist moltes coses i no canviaria tot el que he vist per res. Tinc algunes referències concretes. Sé com són les coses i això és una gran ajuda.

Esperanza de recuperació visual?

Avui dia no hi ha possibilitat de recuperar la vista i l'oïda. S'està investigant, però no hi ha res. L'objectiu és mantenir l'audició en la mesura que sigui possible.

És vostè com un superman?

No! Jo sempre he dit que en aquestes ocasions hi ha dues opcions: estar mirant al passat i sentir nostàlgia o intentar portar una vida tan bé com sigui possible acceptant una altra actitud que jo he triat i afrontant els problemes.

Això m'ha tocat i haig d'aprendre a enfrontar-me. El primer pas és acceptar-lo. A partir d'aquí es poden superar els problemes, i per a això és imprescindible l'ajuda dels altres, sens dubte. Potser no pot fer tot el que vulgui, però després de provar-ho ja ho veuré.

A vegades has hagut de bregar amb els prejudicis. En la Universitat d'Opus de Navarra, per exemple.

Sempre m'ha agradat molt la Química i volia provar-la. Tenia molts dubtes i, a més, quan vaig ser a la universitat a les jornades de portes obertes, el vicedegà d'allí em va dir que no em recomanava, en absolut, fer química. Admetent que anava a ser difícil, volia provar-ho. Jo mateix volia veure-la. Em van rebre en veure que m'obstinava i vaig fer la carrera.

També els ha tocat anar als jutjats per la possible incompatibilitat entre la pensió d'incapacitat i les beques.

En l'època d'estudiant rebien ajuda econòmica els meus pares per la meva discapacitat. Quan vaig començar a fer el doctorat vaig començar a percebre aquesta pensió directament i, d'altra banda, em van donar una beca de recerca. Al cap de dos anys i mig, aproximadament, van dir que havia de retornar l'import de la pensió de discapacitat que havia percebut des de l'inici de la beca, per un import total de 11.000 euros. A nosaltres no ens semblava just i decidim acudir als tribunals. Després la Seguretat Social va reconèixer que el primer any em corresponia a mi, perquè els primers anys de la beca són beques, no un contracte de treball, i per tant són compatibles. En el tercer i quart any, la beca es fa en forma de contracte, per la qual cosa es diu que havia de retornar la pensió d'aquest termini, entorn de 1.600 euros. Nosaltres continuem dient que haurien de ser compatibles i el resultat del judici celebrat al febrer va ser favorable. La sentència va ser recorreguda i és precisament la notícia d'avui [2 d'octubre] que no ha estat admesa i que ens dona la raó a nosaltres.

Les lleis fan als invàlids més vulnerables?

Sí. I sembla que el problema va més enllà. Tal com estan les coses, sembla que els discapacitats no podem ser treballadors. Sembla que la pensió de discapacitat la gastem en capritxos, i això no és així. És per a fer front a les altres despeses de la malaltia que patim: pagament de medicaments, compra d'audiòfons de tant en tant… I també es necessita un salari per a viure.

Aquesta societat, en general, no està premsada per a les persones amb discapacitat…

No. Utilitzo l'ordinador i el telèfon mòbil, però les tauletes que s'estan creant i totes aquestes eines, per exemple, no estan pensades per a nosaltres.

Un dels meus objectius, i un dels punts més febles, ha estat sempre aprendre a desembolicar-me pel meu compte. Durant els últims quatre anys, he viscut a Sant Sebastià durant la setmana en una residència pròxima a la universitat i m'he arreglat bé. Aquest últim any, en canvi, mentre escric la tesi, he treballat des de casa i dues vegades per setmana anava a Donostia.

En aquest sentit, la meva estada de tres mesos a Tarragona va ser un estímul per a mi: vaig viure només en un apartament, vaig fer totes les coses de casa pel meu compte i això va ser molt important per a mi: si treballava una mica, em va servir per a comprovar que podia fer tot això.

A més del bertsolarismo, quines altres aficions tens?

M'agrada estar amb els meus amics, fer un volt... Estic una mica limitat per aquesta diabetis insipida, però m'agrada molt anar i caminar per la muntanya. Quan tinc ocasió em vaig amb gust. M'encanta escoltar la ràdio. També m'agrada llegir. He usat molt poc braille, utilitzo l'ordinador de lectura i els llibres d'àudio.

Avui dia, moltes persones joves estan preocupades per la falta de treball, per la situació econòmica. Què els diries?

Quan a la gent que ha viscut còmodament li arriba una dificultat, és normal que s'enfonsa una mica i s'encongeix. Jo crec que, en la mesura que sigui possible, cal fer-li front i animaria a la gent a intentar superar-ho davant les dificultats. El major obstacle que ens posem a nosaltres mateixos és pensar que no hi ha res a fer. Si creiem en les nostres possibilitats i ens esforcem, podrem superar molts obstacles.