Des que ETA anunciés la fi de la seva activitat armada el 20 d'octubre de 2011, la societat basca es troba molt millor, almenys pel que fa a la construcció de la pau i la convivència. La crisi, en canvi, ha empitjorat i això ha relegat a un segon pla al que fins ahir al matí era el nostre major problema. Sense entrar en aigües més grans, podem dir que estem molt millor, sobretot perquè milers de persones que estaven amenaçades per ETA poden estar tranquil·les avui dia, sense por al fet que algú els mati o els atempti. L'activitat d'ETA era cada vegada més insignificant i marginal en els últims anys, però encara amb la força de condicionar la vida quotidiana de la societat basca. Cinc dècades després, la societat necessitava una oportunitat per a construir la pau i la convivència, i ETA va posar el seu gra de sorra fa un any: el final definitiu de la lluita armada.

S'ha aprofitat aquest temps per a avançar en el procés de pau? La resposta és tan clara com terrible: no. O almenys públicament, mirant a la societat, amb la seva participació… i totes elles són imprescindibles per a un procés de pau eficaç. Encara que és dur, és la sensació general que la situació està estancada. L'únic àmbit que s'està desenvolupant amb força, el corresponent a la participació política de l'esquerra abertzale, en el qual Espanya ha obert les seves portes legítimes a l'esquerra abertzale, s'està aprofitant bé l'oportunitat: Primer amb Bildu i amb Amaiur, i ara amb EH Bildu.

D'altra banda, no existeix l'ambient i la base que requereix un procés de pau: ETA i l'esquerra abertzale han fet els seus primers passos importants, però amb el pp al capdavant, l'Estat a penes s'ha mogut. I quan ha fet alguna petita manifestació de moviment, ha quedat clar que té grans problemes interns. Així es va veure quan el Ministeri de l'Interior va exposar les intencions de la seva nova política penitenciària i el mateix en el cas del pres Josu Uribetxebarria. Cal reconèixer, a més, que es necessita molta voluntat per a donar a aquestes manifestacions un caràcter gestual. Amb l'embranzida o l'excusa de la crisi, les principals institucions també han deixat el tema en l'oblit: en un any a penes s'ha tramitat una ponència parlamentària que no va aconseguir incloure a l'esquerra abertzale.

Simbòlicament, Arnaldo Otegi i els altres empresonats de Bateragune són els màxims exponents de la situació: els dirigents de l'esquerra abertzale que han estat claus en tot l'escenari que va empresonar l'Estat que ha de fer la pau fa tres anys, segueixen a la presó encara que no hi hagi excuses ni possibilitats de ser alliberats. La situació sembla esperpent quan es castiga a Otegi amb la prohibició de comunicació, ja que aquest va fer una gravació per al míting d'EH Bildu en el BEC. Però, potser, això és el més problemàtic, que en la situació d'Espanya l'esperpent s'està estenent als quatre vents.El

PP i el PSOE han aixecat un mur per a no avançar en el procés de pau: No hi haurà moviment fins que ETA es dissolgui. Però la forma en la qual Madrid ha actuat durant anys, com l'Estatut de Guernica, el Pla Ibarretxe, l'esquerra abertzale o ara amb el procés de pau, fa que la pudor de l'excusa sigui insuportable. Quan no es volen fer passos hi ha sempre una excusa. En temps de treva, necessitava el definitiu; o la condemna, o el perdó, o la dissolució d'ETA… Un any és poc temps per a canalitzar un procés de pau, d'acord, però no per a fer els gestos que li corresponguin i situar a la societat en aquesta clau. I no ho està fent.
PNB i EH Bildu ja tenen treball en el nou Parlament Basc. En aquest moment, encara que la crisi és el major problema dels ciutadans, no pot ser una excusa per a no fer passos decisius en la pacificació. És més, la normalització política alliberarà forces per a abordar de manera legal un període tan profund com el de la crisi multi-crisi.

El major problema és com aconseguir que el PP també pugi a aquest carro, la praxi del qual mostra dues direccions perilloses: una és que pot tenir la temptació d'utilitzar el tema dels presos com a xantatge; i una altra que, encara que ara també té el de Catalunya, utilitzi la durada del conflicte com a instrument de cohesió a Espanya. La pressió de la ciutadania basca és l'estratègia més eficaç per a evitar-les, però per a això és imprescindible activar a la ciutadania.