El bilingüisme és un dels pilars de la societat basca actual. És com una maledicció solemne, salomònica, sociable, que hem de portar pacientment entre els ciutadans. Ideal per a perdre temps o espai i, com s'ha dit en l'acudit –un ha preguntat com s'escriu en basc; l'altre ha respost en “lletres grises i més petites”–, a vegades perjudicial per a la vista, almenys a Navarra. Però en la mesura en què no estem enlluernats per l'odi, sembla raonable que les dues llengües rebin el mateix tractament.

Això perjudica clarament a qui els entén, perquè ha de sofrir el mateix discurs que en les converses benintencionades i políticament correctes (no sols en la iniciació, sinó també en el farratge del filòleg intern, en la desconnexió del contingut i en la insignificància lingüística, en quin dels dos idiomes ha estat escrit originalment, i a quin d'ells ha estat traduït sense entusiasme, és a dir, quin d'ells és dependent, molèstia avorrida). Com a antídot, els bascos solen valorar que els continguts no siguin exactament iguals, que els bilingües rebin un plus que pugui servir d'estímul al monolingüe, encara que per a aquest últim és dubtós que aquestes interrupcions exòtiques no siguin més que exercicis d'escalfament abans que arribi l'essencial.

En qualsevol cas, el basc que no fem nosaltres no el farà ningú per nosaltres i, per tant, per a normalitzar el basc, hem de mantenir un “bilingüisme asimètric”, prioritzant la llengua minoritzada, com la Diputació de Guipúscoa ha de fer en les compareixences públiques. Per això, tant l'elecció lingüística del llibre El temps de les llums, d'Arnaldo Otegi, com les explicacions posteriors de l'editor han creat tanta polèmica. Un fantasma recorre el món del basc: el fantasma de la falta de valor.

L'altra columna de l'actual societat basca també és el liquidismo. Sembla una maledicció solemne, salomònica, consell-oficialesca, amb la qual necessitarem paciosamente els ciutadans. Una pèrdua de temps o espai, que, com, com en l'acudit –un com es fa tal cosa en basca; li correspon “lletra grisa i petita més”–, pot ser interessant a la vista, sobretot a Navarra. Però fins on l'odi no cega, sembla raonable sostenir que les dues llengües siguin tractades.

Això, òbviament, lingüísticament, ha de pagar al comprensió que entén dues, ja que en comunicacions ben intencionades i polític-ísticamente correctes que ha de sentir per duplicat la mateixa llauna. Per això mateix, i perquè, com, citant a Shakespeare, ens recorda Rikardo Arregi Diaz d'Heredia en el seu nou poemari, Bi esan behar, ja la vida és l'avorrit relat contar dos a cau d'orella sord d'un somnolent, sol jutjar precís moduar el discurs incloent variacions petites, a fi d'evitar en la mesura d'ho atribueixo.

Bai, guk propugnem una solució més audaç que l'asimetria: “el creditismo contradictori”, nous en què tots dos textos s'han pronunciat en negats per mútuament, sublimant la fi de la traducció, l'única cultural que es resisteix a abandonar el mite que hi ha una veritat cible, una comunicable. Advoquem per l'enantiodromía, per la unió de contraris. O dita, sense traduir, en paraules de Gabriel Aresti, “Al poble d'Heuscal hi ha un situätione chaotico que necessitem amb un chaos més gran.