No va sorgir en el moment oportú.

Set hores després de néixer em va haver de portar la meva tia perquè estaven bombardejant Bilbao. El seu germà major s'havia posat malalt del cor i, per a viure, el metge li va dir a la seva mare que no tenia més remei que escapar de Bilbao. Per a llavors, el seu pare ja no estava a Bilbao, i així va sortir de casa la seva mare, sense recollir cap document, amb l'esperança que fos un mes. Però per a la volta van passar 15 anys. De manera que jo he crescut en Beskoitz. Vaig començar a l'escola amb 5 anys, i ara descobrim en la nostra pell el bullyng que va de la boca a la boca. Es va difondre que érem comunistes, malvats, i havíem d'escoltar a “buhame beltza!” o “espanyol i burrico, dues puntades en el vell budell”. Allí vaig aprendre a lluitar, a patinar, a defensar-me.

Una família d'onze germans, en l'època de l'ocupació alemanya, havia de tenir altres formes de lluita?

Hi havia un autobús al poble, però cap cotxe. Els cotxes cruixien, cavalls, rucs, bous... La majoria tenien bicicleta, nosaltres no. Fins als 15 anys he estat descalç a casa. La la nostra era una casa de tot just uns centímetres, sense llum, amb aquesta aigua vermella i vermella de ferro que es diu que l'aigua és ara perjudicial, i per a sopar les castanyes i la llet. Però acostumats a aquesta duresa i a aquesta aspror, ens preníem la vida com un joc. Quan estàvem famolencs recollíem les pomes, quan tornàvem de l'escola ens ocupàvem de les tasques que ens havia encarregat la nostra mare, i l'angoixa no ens faltava humor ni imaginació. Entre nosaltres, l'ambient era impressionant, i el germà de Koldo ens ensenyava a ballar, a cantar i a fer teatre muntant espectacles entre nosaltres per a amenitzar els sopars d'hivern. Era suficient amb veure als nostres pares o a les nostres germanes rient per a la nostra felicitat. D'aquí l'instint de la nostra faràndula. No hem estat capdavanters en res, però sí de bon nivell, i no és un mèrit, tenint en compte que no hem tingut ocasió d'estudiar correctament.

Ets conscient del significat de l'ocupació alemanya o del compromís polític dels vostres pares?

Als 6 anys el meu pare va acollir als fugitius de la Xarxa Comète a casa, i encara que nosaltres ho sabíem, no dèiem res. Quan els amics venien a jugar a casa, la nostra mare ens deia que tiréssim al bosc, i la dissimulació era per a nosaltres el més normal del món. Imagina't que en el camí de la zona lliure cap a l'ocupada passàvem controls a cada moment i, encara que intentaven punxar-nos, no ens treien res. No teníem por dels alemanys, els vèiem amb altres ulls. Al poble hi havia un escamot perenne, i un dia les finestres de l'escola es van trencar i dues bales van ser arrencades a un soldat. Tots els nens s'havien tornat bojos, ploraven, cridaven, intentaven saltar per la finestra... No ens vam enfurir. En el camí d'Hazparne, quan els alemanys ens deien que pugéssim en els seus cotxes blindats, ens acostàvem amb ells fins a la casa i els altres s'amagaven darrere dels matolls, cridant "Et maten!". Per a nosaltres era una normalitat. La meva mare ens explicava clarament que no podíem parlar d'unes coses i nosaltres li escoltàvem. Però que nosaltres visquem com un joc no significa que l'ocupació alemanya hagi estat agradable. Vam haver de buidar i mudar la casa tres o quatre vegades perquè estàvem en el camp de maniobres, i les coses, després hem sabut que les primeres proves de les armes que s'han trobat als russos amb el nom de “Organo Stalin” es van fer al nostre país.

Van ser els alemanys, van passar els anys, i de sobte, vau tornar a Bilbao. Pel que sembla, no eren les millors dates per a la farsa, però...

Arribem a Bilbao i tot era espanyolisme franquista, militars pertot arreu, corregudes de toros... Era asfixiant per a nosaltres. En arribar a Bilbao vaig plorar. Imagina't, venia de Beskoitz, de viure tranquil i en basc a la muntanya, i de sobte el Franquisme ofegava encara més l'asfixiant ciutat de llavors, com Bilbao. Ens vam anar a Farandula, i comencem a ajuntar-nos en les oficines d'Euskaltzaindia, on creguem el grup de teatre Txinpartak. Era l'alè per a nosaltres, el refugi. Cadascun portava el seu gra de sorra: un el guió, un altre el cant, uns altres el ball... Jo participava més aviat fent i cantant decorats. Els dies de funció anàvem als pobles amb el tren en la butxaca, carregant amb tot el sastre a l'esquena, i una vegada en el teatre, donem un cop d'ull a l'estable, ens vam posar unes cortines i passem el temps. Llavors era gairebé impossible fer res en basc, però nosaltres no demanàvem permís, ho vam fer i es va acabar. Era impressionant veure als pastors o als petits veïns que baixaven de la muntanya, emocionats.

No sols
amb el teatre, et vas submergir en el grup de danses Olaeta i en el quartet Soroak.

Soroa va sorgir d'Olaeta. Olaeta era una curiosa mescla que reunia les filles i nebodes dels rics notableos i als orfes de la misericòrdia, creant un ambient increïble. Mentrestant, estava Txabi Villaverde, que ballava bé la guitarra, i una vegada vam ser a Pamplona, en la part posterior de l'autobús, comencem a cantar amb la guitarra i ens vam adonar que sonava molt bé. Van començar a assajar, i poc després ens van convidar a cantar en un xalet de Bilbao. Va ser un èxit rotund. Fixa't, teníem sis cançons i vam haver de repetir les sis tres vegades! Com ja ve l'un a l'altre, Ràdio Bilbao va acollir durant tres anys el programa setmanal que patrocinava Mobles El Paradís. La gent cridava per a demanar les cançons del nostre repertori i nosaltres les cantàvem en directe. A poc a poc, ens va sorgir la possibilitat d'anar a Madrid tots els caps de setmana. El dissabte anar amb avió, cantar en la ràdio i en una discoteca i el diumenge tornar amb els nostres petits diners. Cantem amb Els Panchos i també a l'Hotel Wellington amb motiu del lliurament dels principals premis del cinema. Vam tenir peticions i propostes de contractes per a treballar a tot el món, però per a això estàvem condemnats a abandonar Euskal Herria, a reduir molt la presència del basc, i hauria estat tergiversar l'esperit del grup. Per això, a poc a poc ho deixem.

Abans de deixar-ho, no obstant això, vau haver d'escoltar moltíssims i dos per boca dels cantors bascos més clàssics.

La discussió es va iniciar perquè comencem a comentar les nostres primeres cançons amb un rekinto, una guitarra. Mentre enterràvem la cançó basca, la nostra no tenia nom, érem heretges... Sempre succeeix el mateix. El nostre argument era senzill: “Si Iparragirre va cantar amb una guitarra, per què no?”. Afortunadament, la gent que ens sentia directament es tornava a casa completament boja. Record que una vegada cantem en el frontó de Galdakao, i venent totes les entrades, els municipals no van poder calmar la bogeria de la gent. El càlid acolliment de la gent va fer que les aigües es recobressin, i a poc a poc, la demanda de la gent es va imposar sobre les dures paraules dels crítics. No sols això, sinó que una eminència com Mixel Labeguerie, sortint d'un concert nostre, va reivindicar “això és el que jo vull fer!”. Quan el referent et dona per bo, s'acaben les coses.

Després de tants anys de dansa, cant i teatre, com vas decidir començar a pintar?

De petit era molt capaç de dibuixar. Vaig arribar a Bilbao i vaig començar a treballar el dibuix d'Arts i Oficis, i al cap d'uns anys vaig entrar com a dibuixant en Fireston abans de fer el salt a la cartografia. Em vaig casar, vaig ser pare i vaig passar més temps a casa, per la qual cosa vaig començar a fer els meus compliments sense pretensions. En 1972 vaig conèixer a dos pintors amb els quals vaig començar a anar a La Rioja per a pintar i aprendre com pintaven. Vaig obrir la meva primera exposició en 1973 i fins avui. L'escola no m'ha ensenyat res del que he après, no he tingut professors, la qual cosa he vist m'ha ensenyat. Jo pertanyo al segle en què s'aprèn en la vida. Per això dibuix als vells en la taula cantant o en la fira. Això és el que he conegut, la petjada sentimental que ha quedat dins de mi. M'encanta el que era, malgrat la vida difícil i dura que portava. Llavors es necessitava uns diners per a menjar i per a estar tranquil en societat, no per a anar de vacances. Sé que aquesta època no és la d'ara, que el meu temps ha passat, però jo soc el reporter d'aquesta època, i vull deixar el testimoniatge d'aquesta època. Gaudeixo fent les meves coses al meu estil. Per què pintar si no? Tinc diners per a viure, no vull més.

Perdoni'm, però no li represento en les indústries i classificacions de l'art.

Estic al marge de totes les indústries i classificacions de l'art. No tinc res a veure amb aquest món. Faig el que vull i m'importa un rave on em col·loquen. No suporto l'escàndol verbal d'una gent del món de l'art. A la vista d'un quadre, com poden dir els crítics o el que sigui una ximpleria com “ens ha donat la clau d'un món nou” si l'artista no ha fet més que dibuixar l'ocurrección que va tenir en la casserola del bany? Un artista no pot cagar-se i un crític dient que és un impuls d'inspiració! Avui dia, els crítics i investigadors saben més de pintors que de pintors. Cada artista té un robot al seu costat, parlant com una ràdio mal sintonitzada, dient a tots el que hem de pensar i sentir. L'americanisme ens ha penetrat fins a les entranyes, i la seva capacitat de generar discurs entorn del mateix és més important que el que fa un artista. Imagini's, l'altra vegada un client em va contar que el quadre pintat amb el rodilo de l'artista X estava a la venda en un munt de diners. Pots vendre qualsevol cosa perquè una vegada has pintat un bon quadre? Hi ha artistes que pintin 100% genial? Jo no soc d'ells, el 10-15% del que pinto és molt bo, el 50% és bo, i la resta és bona... No obstant això, li juro que visc molt millor acollit que tenint un robot al meu costat.

Parlant de l'americanisme, enguany el Guggenheim de Bilbao compleix quinze anys.

Des del principi, he cregut que abans d'invertir el que es va invertir en el Guggenheim calia discutir i reflexionar sobre el que convenia per al País Basc i les seves cultures i culturistes. No tot és diners i fama. El Guggenheim podria ser el museu que tingui en compte la realitat del lloc i convidi al moviment cultural de la zona, però no ho és. Això de sempre, el més gran a penes li fa cas al més petit, fa el que se li posa en la punta del nas i es va acabar. Fa temps, Oteiza va dir que a Euskal Herria no existia un sistema just i organitzat per a fer costat als artistes. Al nostre país, els artistes s'han utilitzat per a obtenir un tipus de turisme i prestigi. Tots els governs diuen que tenen una partida de diners per a l'art, i si això és així, on està la meva part? Si de tornada no rebré res, per què no em deslliuren de pagar els meus impostos? Però no, tots paguem i només uns pocs reben. Això és així en música, art, literatura... Alguns han tingut totes les ajudes del món i altres sempre han estat rebutjats.

No obstant això, encara sento la passió per emprendre d'un costat a un altre.

I com! He començat a fer alguns dibuixos per a col·locar-me en una enorme pedra de 5.000 quilos amb algunes cares a l'aire lliure en Ibañeta, sota el títol “Els guanyadors de la batalla d'Ibañeta”. Sí, el monument a Rolland és allí, però ningú diu res sobre els bascos. Per això he parlat amb un escultor per a veure on podem trobar una pedra tan enorme, i si algú vol trencar-la necessita una dinamita. D'altra banda, em proposo continuar pintant el més possible, encara que sé que una gent vol que deixi de pintar o que mori per a augmentar el valor dels meus quadres. Ja saps, per a molts l'artista és un artista mort, però jo estic més ben viu i pintant.