En els teus curtmetratges (Yeah, yeah, yeah i Friends forever) i en Animals, has creat un univers personal amb molts elements. Per exemple, a tot arreu abordes la mateixa etapa de la vida: l'adolescència.

Quan penso en un nou projecte sempre surt d'una manera o d'una altra. Està relacionat amb la crisi de la transició a la maduresa, de deixar de ser un nen que viu les coses des de dins i des del pur gaudi. Madurar significa relativitzar més les coses, començar a veure els tons grisos, viure altres emocions. M'atreu aquest moment en el qual les emocions són encara molt intenses, però t'has de fer un esforç per a controlar-les, perquè ja tens una edat. Quan ets jove a vegades vius les coses molt violentament i és una etapa crítica que tots passem: em sembla una oportunitat interessant per a imaginar aquesta crisi.

Sol representar l'adolescència com una etapa fosca i tràgica.

Per a mi és una etapa tràgica. En el meu cas no va ocórrer res que pogués quedar marcat, però hi ha pèrdua, perds la puresa que tens i sents quan ets nen. Ho imagino com un desarrelament. En les seves obres hi ha qui mostra que la maduresa et fa sentir-te millor perquè et dona una visió més clara del món, però jo veig el contrari, com si de sobte poguéssim veure el món amb ulleres de sol.

Construeixes personatges secundaris molt potents.

Quan fas als protagonistes de la pel·lícula molt salvatges, al final acaben sent caricatures i no són creïbles, et costa empatitzar amb ells. M'he adonat que quan vols imaginar alguna cosa que et sembli una barbaritat o un món, però que si el protagonista fa el que seria absurd, pots posar-ho en segon pla i gaudir-ho. Pot ser una bomba, un cop a l'espectador, o un motiu per al riure.

El segell de la teva casa té un toc surrealista. Confon fantasia i realitat, també en Animals. Què et suggereix el surrealisme?

Em sembla molt divertit, l'associació d'idees sempre m'ha atret, per exemple, en la pintura. És una cosa que no puc evitar, fins que fico un element fantàstic en la pel·lícula no el gaudeixo realment. El que m'agrada no és tractar el camp fantàstic com a gènere, sinó suprimir la línia que separa la realitat de la fantasia. Sense imaginació no puc funcionar perquè segurament és més divertit contar històries d'aquesta manera o plantejar situacions que et posen en dificultats. En les meves pel·lícules, la part fantàstica sempre està lligada al desig i els desitjos, al que els personatges volen que succeeixi; la fantasia és, en definitiva, la personificació d'aquesta esperança. Que la realitat no tanqui la porta a la imaginació. A més, coincideix d'alguna manera amb l'adolescència, aquest món entre la fantasia i la realitat.

La música és un element essencial en les teves pel·lícules. Tenint en compte els grups que triïs, aprofites per a introduir propostes alternatives?

Vaig treballar en un grup, tinc amics músics i trio el que m'agrada, perquè en els meus treballs m'agrada parlar del que viu, del meu món, començant per la banda sonora. I sí, intent introduir propostes alternatives, per a posar main stream ja hi ha Els 40 principals. És bonic poder ficar en una pel·lícula la música que més t'agradi, ensenyar una cosa diferent. Sempre escric amb música i algunes escenes em surten de les cançons, puc anar escoltant una cançó imaginant i definint les emocions de determinades escenes. No t'ocorre que a vegades una cançó connecta un munt amb l'emoció que sents en aquest moment? Quan les pel·lícules aconsegueixen això és increïble, una espècie de catarsi. Com Wes Anderson amb The Who.

Amb tot això (temes, un toc surrealista, música, estètica, manera de comptar…) crea un ambient molt especial, personal. Com s'aconsegueix que una pel·lícula tingui ambient?

Jo tampoc ho sé, però és cert que en la fase de muntatge de tots els treballs m'he adonat que m'he mogut en un espai molt estret, immediatament lleig, a risc de ser absurd, a vegades massa dramàtic. No sé què és el que al final aconsegueix que tot es mantingui en equilibri, però és un camí fàcil de torçar i he hagut de mantenir-lo ficat en tots els projectes, també en Animals. En entrar en el món fantasiós, un mateix pot caure en el parany, bé per explicar-ho massa, bé per deixar massa preguntes en l'aire, sense donar una sola resposta. Admiro molt a David Lynch o a Antonioni, són capaços de fer cinema intuïtiu, però ho portes dins, o has de treballar molt per a controlar-ho.

La productora presenta a Animals com: Es tracta d'una mescla entre la pel·lícula de Donnie Darko i les pel·lícules més íntimes de gus Van Sant. Quin fastigueig!

Vaig pensar, no és massa? Més que la qualitat, que és el primer que tinc i que està ple de defectes del principiant, són els elements els que fan comparable a Donnie Darko: tots dos tenen un personatge fantàstic, misteriós. A més, són poques les pel·lícules espanyoles que s'endinsin en el gènere fantàstic, a no ser per a fer terror o ciència-ficció en brut. I de l'esperit de Gus Van Sant també té alguna cosa, ho respecto i ho fonc amb aquest realisme sentimental, em surt de manera natural. Gus Van Sant fa pel·lícules amb molt d'afecte i pots avorrir-te per complet dels seus treballs o gaudir-los intensament.

Has barrejat anglès i català en la pel·lícula.

Perquè m'agrada traspassar fronteres. L'os de peluix, per exemple, parla anglès amb el protagonista i el protagonista li parla català, trenquen fronteres sense preocupar-se, i això m'agrada.

Competiràs en la secció Nous Directors de Zabaltegi. Què ha d'oferir un nou director? Què hauria de tenir en compte el jurat?

És difícil… Haurien de valorar el més interessant, en l'artístic i en el que a contingut es refereix. Això que veus que té alguna cosa que val la pena defensar darrere. Se sol pensar que per ser un nou director presentaran els seus treballs més valents i alternatius, però no té per què fer-ho. L'any passat Els passos dobles d'Isaki Lacuesta va guanyar la Secció Oficial i em sembla bé premiar a un autor tan valent.

Necessita frescor i determinació el cinema? Provocar-li?

Fa falta talent, perquè la pel·lícula pot ser provocadora i, al mateix temps, menyspreable i lleig.