El passat 16 d'agost tots els noticiaris van difondre una terrible notícia que ens va despertar del sopor en què un sol sense pietat ens mantenia: La terrible notícia deia que la policia sud-africana havia matat a 34 miners de la zona. En el vídeo que ens van oferir al costat de la notícia podíem veure clarament com els policies, en la seva majoria blancs, mataven als miners en vaga com si estiguessin caçant un a un.

Els treballadors portaven dues setmanes sense treure el platí de les entranyes de la terra, asseguts al vent en les proximitats de les mines demanant una pujada de jornal, que ni tan sols els arriba per a menjar, i van voler callar-los amb un tir.

Amb el restabliment de la llei de l'Apartheid –exclusió en llengua africana– –acusant a qualsevol que estigués en el lloc de l'assassinat–, la policia va empresonar a 260 miners i mineres com a responsables de la mort dels seus companys i companyes.

Així, de sobte ens adonem que una de les revoltes més justes del segle XX encara no ha acabat. No obstant això, el passat 8 de setembre el president del Govern sud-africà va deixar en llibertat sense càrrecs a un centenar de presos d'eta. Ara, potser, el president Zuma ha de sol·licitar el processament del fiscal que va ordenar l'ingrés a la presó dels miners d'Àlaba.

L'ANC, que celebra el seu 100 aniversari, el Congrés Nacional Africà, va tenir una conducta històrica ineludible quan l'apartheid es trobava en el moment més dur sota la direcció de Nelson Mandela, però no ha sabut portar fins als últims objectius de lluita contra l'exclusió, almenys de moment. Perquè en els últims divuit anys el poder econòmic ha quedat en mans dels blancs.

Recordeu que en el si de l'ANC conflueixen més d'un partit polític, unint pensaments de diferents tendències.

Crec que la prioritat més important de Nelson Mandela en aquells moments sagnants va ser, per a la majoria de Sud-àfrica, la consecució d'un poder polític, perquè les tendències desiguals no augmentessin les ferides.

No obstant això, en aquests divuit anys l'apartheid econòmic i social ha quedat intacte, la majoria dels recursos, les riqueses, han quedat en mans fosques, miserables, cruels, dels blancs minoritaris.

Winnie Madikizela-Mandela, exdona de Nelson Mandela, ja va declarar al juny de 2010 que sense poder econòmic no hi havia llibertat política.

Madikizela continua vivint en Soweto, barri obrer de Johannesburg. Va ser ell, empresonat o deportat per Nelson Mandela i altres líders de l'ANC, qui va dur a terme la lluita contra els apartheid, posant en moltes ocasions en perill la seva vida i la de les seves filles. És increïblement sorprenent que mentre ens mostren amb gran respecte la figura de Nelson Mandela, en canvi, a la casa d'aquesta valenta, lluitadora, pretenen donar a conèixer al diable, almenys els mitjans occidentals.

Els sud-africans s'enfronten ara a un nou repte de l'exclusió. Canviar radicalment aquesta economia neoliberal.

L'empresa britànica Lonmin, propietària de la mina Platí, ha calat foc en negar als vaguistes la seva vida diària digna als quals han estat assassinats i supervivents.

Donar a cadascun el seu és la base de totes les paus.