El present de la memòria.
Benito Lertxundi

En col·laboració amb S. L.
Publicat a la primavera de
2011.

El present de la memòria. Paradoxa el títol de l'últim disc de Benito Lertxundi? Perquè Esames va obrir en el passat la pèrdua de la seva memòria. El present de la memòria prioritza el present. El que s'ha dit porta el vent, però els treballs estan sempre presents. En aquest treball, el bard d'Orio es veu en el present de la memòria.

Aquest últim treball és una llosa brillant en el seu llarg camí de pedra. Lertxundi va arrencar la seva obra musical de la particularitat basca i s'ha anat a la seva particularitat –en utica, un tòpic que ha posat una nova llosa en el camí cap a la universalitat mundial!–. Les lletres de les seves cançons, així com la música, són un testimoniatge i una mostra del camí. Les paraules de cada cançó –poemes– també són úniques en aquesta ocasió. No són triats a l'atzar, ni cantats. El cantant té molt a agrair als poetes Fernando Pessoa, Jon Maia, Jose Ramon Uriarte, Kirmen Uribe i Pako Aristi que han participat en el projecte. També es poden sentir lents quan les seves paraules són escoltades en la música del bard, encara que ressuscitin Pessoa! Dic bard, les lletres del qual ocupen un lloc en el camí de la memòria cap al present. No són els únics testadors d'aquesta oda simfònica. Tens un bell poema d'Olatz Zugasti. Un sol poema no té una simfonia única.

Una vegada i una altra, em vaig llançar en el camí per la llei dels pelegrins, amb aquest brillant coixí en la motxilla, i em vaig dirigir cap a un tema central del meu discurs:

"No em recordo de mi, no vull conèixer-la. Soc inútil si estic mirant el que soc. Res em coneix més que el present. Qui és el pelegrí, si no és el que està en la ment fonamental? A mi també m'agrada la ria, la fatalitat del Bidasoa, com ells que van ser a la recerca del foc, de l'aigua i de l'amor. No obstant això, permeti'm que torni a casa, deixi'm entrar a la teva casa, i deixi'm que t'arrenqui les espines que he deixat en la teva boca, perquè he après que l'amor no té calç. El temps dels arbres, després d'haver-nos estimat, dorm en el llit. Necessito un últim petó aquesta llarga nit, perquè no puc dormir. Em perdo entre els brunzits d'aquest desert i penso en la solitud... Al setembre trist”.

Heus aquí el meu plagi poètic. Perdoni'm el valor. Escric sobre música, encara que també soc molt ignorant. Disc a disc, llosa a llosa, aquest creador combina cada vegada més tendrament, amb més facilitat, paraules i música. Més i més tendres són també els músics de “Ell” que combinen els seus instruments. M'agrada l'harmonia entre l'acordió de Pello Ramírez i l'arpa d'Olatz Zugasti. M'encanta la violeta d'Otxoa d'Eribe i el piano de Juantxo Zeberio en un sol so, així com l'actuació conjunta entre Cajaraville, Bikuña i Unzu. M'encanta i m'encanta l'actuació conjunta de Lertxundi i Zugasti. Un tòpic en el qual hi ha un altre gran creador darrere d'aquest creador! No obstant això, crec que en l'obra de Benito Lertxundi cada vegada hi ha més petjades d'Olatz Zugasti. L'oda descarada que he dedicat a aquesta bella oda és la meva. Aquestes paraules han passat, gaudim i visquem el present de la Memòria.