Passem la tarda aguaitant en la selva, tement a l'exèrcit de Tailàndia. Una vegada a la frontera, van dir que no hi havia possibilitat de tornar enrere. Si l'Exèrcit de Tailàndia es troba en l'estraperlo, la pena és dura, no vaig voler preguntar més. Les andròmines que portàvem amb nosaltres havien de ser portats a l'altre costat del riu pels soldats de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Karen (KNLA), al territori on habiten les carpes. Per a això calia esperar la posta del sol.

Ens van portar a tota velocitat a 40 quilòmetres de Mae Sot en un 4x4. Quatre ca vindrien amb mi per a portar el menjar als soldats. En l'abrupta carretera, després de moltes vicissituds, vam veure el riu davant les seves puntes, de sobte. “A l'altre costat està la terra dels karenes, on es lluita el KNLA. Ara estem mirant per a veure si no hi ha militars de l'exèrcit de Tailàndia. Els nostres passadissos no poden saber-los, si no haurem de buscar uns altres. En travessar el riu no podem utilitzar la ràdio ni el telèfon. Si no, l'enemic ens pot trobar”, va explicar Thee Mun.

De sobte, a l'altre costat del riu, uns arbustos es van moure i tots van escoltar, mirant cap a allí. Un home baixet i musculoso va aparèixer i ens va fer senyal que passéssim. Ens llevem els pantalons, vam posar les motxilles sobre el cap i ens vam posar a caminar pel riu. Arribem, doncs, xopats de fang al campament de fusta de bambú. Durant els primers vint minuts, ningú va parlar. Ens moríem de fred i ens van oferir una ampolla de whisky per a escalfar-nos. Després vam anar a dormir a menys del que hagués estat millor quedar-nos a l'aguait. Van lligar la punta per a impedir que bordessin i van apagar l'única llum.

L'endemà, un soldat anomenat Moe Khoo Too es va acostar amb el desdejuni. Vam menjar un pa rodó de te i arròs. Vaig encuriosir dels soldats de la guerrilla per a veure què havia vingut. La meva intenció era anar al capdavant de Paa Lloo. “Està lluny, però si vols t'ajudo”, em va dir Moe Khoo Too.

Passem el dia en els preparatius. Encara que l'equipatge fos poc, havíem de conèixer bé els detalls de la ruta, ja que els soldats de la Junta de Birmània ens trobaríem a tot arreu. La guerra que sofreix el territori de Karen, excepte en un parell de zones, és un conflicte de guerrilles. Emboscades, dolors, franctiradors. A tot arreu es troba un amb semblants perills. Moltes de les aigües que es troben en la selva no són potables, i encara que sembli el contrari, és difícil aconseguir menjar. “Portarem un gos amb nosaltres perquè faci olor a l'enemic”, va dir Moe Khoo Too, somrient. Vaig preguntar al guerrer, que seria el meu amic i el meu guardaespatlles, quants anys portava en el conflicte. “Ja no ho sé, si bé encara soc jove. Tinc tan sols 34 anys i vaig començar a la guerra sent nen, com el meu pare i el meu avi. No sé fer una altra cosa. Els meus avis sabien plantar la terra, però el meu pare no, i jo menys”. “I quan acabi aquesta guerra què faràs?”, insisteixo. Després d'una pausa, va dir alguna cosa al soldat Zoom Khiy que es trobava al seu costat. “No ho sé. Només sé fer la guerra. No he après res, perquè no he tingut ocasió. Em paguen una mica per fer la guerra, com al meu pare. A més, sé que corro el risc de morir, demà tal vegada! Per tant, no soc d'aquests que pensen molt en el futur. Aquí no crec que ningú pensi en el futur. Però hem de continuar lluitant perquè els nostres fills i filles tinguin un futur”.

En el moment de partir, torna el crepuscle. Dormiríem en la selva, sense predir on. “El conflicte de la guerrilla és la forma de lluita que s'utilitza aquí al voltant, així que no hi ha res fix”, em va explicar Thee Mune. És un treball ardu i dur caminar per la selva, caminar l'únic metre que ens costava. “Si mires la distància, no està lluny el front de Paa Lloo. Però la selva dificulta el camí”, em va informar Thee Mune. Quan es va haver dit això, es van sentir alguns trets que es dirigien cap a nosaltres. Moe Khoo To em va tirar al sòl per a protegir-me i els altres guerrers van començar a disparar. Al cap de deu minuts ens aixequem ràpidament i comencem a córrer per la selva. Després de passar la nit amagats entre els arbres, arribem al capdavant de Paa Lloo al matí següent.

Paa Lloo, un front carregat de dolor

Després de la signatura de l'alto-el-foc en 2010 entre l'Exèrcit Budista Democràtic de Karen (DKBA) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Ca, lluiten units en la zona del front de Paa Lloo contra la Junta Militar de Birmània. Està ple de dolor i els franctiradors estan pertot arreu. Allí vaig conèixer a Moe Thee Zoom, líder del Front d'Estudiants Democràtics de Birmània –guerrilla sorgida després dels enfrontaments de Rangoon en 1988–: “Aquesta guerra és molt cruel. Hem sofert moltes morts en la zona en els últims anys. Van matar aquí a un germà meu, no tenim lloc per a enterrar-lo i hem de cremar-los en algun lloc segur. Tenim algunes sepultures, però tan aviat com arriba l'enemic les destrueixen i mostren els cadàvers que estan dins. Els guerrillers de DKBA també ho feien, ara tenim amics, però no em fio d'ells. Jo soc budista, però mai seré de la DKBA, només lluiten per interessos propis, no per interessos de tribus karen”.

Desdejunar en un front és difícil. El moment de la pau sol ser el moment de desdejunar, però allí no podíem aixecar molt el cap del sòl perquè no ens veiessin els franctiradors. “Et donaré aquesta carta, l'he escrit en el nostre idioma. Si alguna vegada tens algun problema en el nostre territori, t'ensenyaran i veuran com ets un amic. Tant de bo puguem veure-la en una altra ocasió”, em va saludar Moe Khoo Too, soldat d'escorta en la selva. Li vaig regalar el barat collaret de metall que portava damunt, perquè no tenia res més que per a expressar-li la meva gratitud, i va tornar al seu lloc en la selva. Un mes després, al País Basc, vaig encendre el meu ordinador i vaig veure el missatge del Phee Twee en la bústia: “Moe Khoo Too va ser assassinada la setmana passada pels soldats de la junta militar. El cadàver va aparèixer cremat. Vam poder conèixer-la perquè tenia un collaret que tu li vas regalar. Gràcies pel teu treball per a donar a conèixer el nostre conflicte. El teu amic Phee Twe”.