En la presentació de Bilbao, vas dir que el llibre neix de la reflexió sobre la teva vida.

Es pot dir que és una reflexió o una cruïlla. Dos camins, dues àrees s'entremesclen d'alguna manera, o jo les he barrejat: d'una banda, els llibres que he hagut de llegir en la meva intervenció i, per un altre, els que han succeït en la nostra vida, en aquest cas en la meva. En aquest sentit, molts dels quals he escrit l'he completat criticant el meu mode de vida i la dels meus semblants. És també una crítica que em faig a mi mateix, però al cap i a la fi, perquè ens imposen una forma de vida i ens sumim en part a ella. M'he referit sobretot a la privatització i a la falta de socialització, perquè quan llegeixo crítiques, teories i recerques sobre conceptes d'aquest nivell veig moltes coses que estan succeint en el meu entorn.

Què és l'autonomia per a vostè?

L'autonomia s'entén de dues formes. En les presentacions solc dir que l'autonomia està de moda ara, en el sentit d'ocupar-se només d'un mateix. Cal assumir la responsabilitat d'un mateix i oblidar-se de la societat, dels altres, dels altres, de les relacions, de la societat. És un dels lemes ideològics d'aquesta època: cuida de tu mateix i oblida't del que t'envolta. Jo l'he utilitzat en un altre sentit, en l'invers.

El concepte el vaig prendre de l'obra del filòsof francès Cornellius Castoriadis, paraula i resta. Defensava que l'autonomia és el contrari de l'heteronomía. L'heteronomía és pensar que la nostra vida la reglarà una altra persona, que la manarà una altra persona. Defensava que cadascun ha d'organitzar la seva vida. En quin sentit? Necessitem les nostres lleis, les nostres normes i el govern de nosaltres mateixos a les nostres mans, i en això consisteix la tradició política occidental.

Quan al poble es fan les reivindicacions com a veu, poder i poder, se'ns diu que qui es mogui contra aquestes reivindicacions serà qui reguli o organitzi la nostra vida. Perquè sempre es mou alguna llei, ja sigui sagrada, natural, ja sigui macroeconòmica, com està ocorrent avui. El que es recull d'aquesta tradició autònoma és just el contrari: l'autonomia és el nucli de la política. Les normes d'autoorganització han de ser creades per nosaltres mateixos, creades en debats interpersonals i governades per un mateix. Però aquesta persona no és un individu aïllat, sinó gent que ha nascut per a la política.

Segons el llibre, sense gent ni col·lectius l'autonomia és incomprensible. És a dir, es genera necessàriament en un context col·lectiu o social.

Sí. Jo diria que l'autonomia personal és el capital que es genera en la societat. Si no tens societat, no tindràs autonomia. Hauríem d'assumir, des d'un punt de vista crític, que la meva situació és el resultat de l'estructura social, i en aquest sentit obtinc l'autonomia que puc tenir. D'altra banda, l'autonomia col·lectiva neix d'aquestes autonomies individuals: si volem organitzar la nostra vida i ens movem en contra de les lleis heterónimas, m'és igual quina sigui aquesta llei (tradicional, de política exterior, d'economia o d'un déu, per exemple); si volem fer alguna cosa en contra d'això i comencem a moure'ns, llavors, hem començat a augmentar i a ampliar aquesta autonomia col·lectiva. En alguns col·lectius això es prohibeix.
Aquí hi ha molt dictadura i totalitarisme. En nom d'una llei abstracta es vol sempre prohibir als homes el moviment, el canvi i, en definitiva, la responsabilitat de la seva vida.

Fa uns vint anys, en més d'una ocasió sentim que totes les actituds personals són legítimes però no polítiques; és a dir, que una actitud requeria tants individus com polítics, el consens era fonamental. En la insubmissió cadascun tenia el seu punt de partida però tots teníem al mateix temps un objectiu comú.

En el vell sentit clàssic, diria que la política és crear un espai per a tots. I, més endavant, gestionar aquest espai comú. L'espai comú és un espai de poder interpersonal, un espai de debat sobre com organitzarem aquest poder compartit. És clar que en aquesta convivència hi ha hagut i hi haurà molts debats. En la visió que ens ha imperat en el liberalisme i el postmodernisme, hi ha alguna cosa fora d'aquest espai comú, per exemple, l'espai autònom de la persona, el propi. Jo no m'he oposat a això, però he volgut subratllar que el que s'estableix en l'espai polític condiciona el que ocorre en l'espai autònom, en el personal, i viceversa.

En el cas de la insubmissió, es veu molt bé que el que en un principi crèiem un problema personal –haig d'anar soldat, això és un contratemps– es va polititzar en un moment.

Comencem a dir “Per què hem d'anar?”, i la crítica va obrir aquest espai comú: “Això ens passa a tots, però podem canviar-ho i hem de canviar-ho”. En primer lloc, va partir d'una crítica. I fent una crítica, es va posar a canviar el que hi ha darrere (l'exèrcit, l'Estat).

Què diries de la situació política actual a Euskal Herria?

Doncs una cosa semblant. Jo crec que la gent que està definint aquest espai comú a Euskal Herria és, en l'actualitat, gent gairebé unilateral, sobretot. I l'espai polític unilateral que els altres volen definir i imposar és, en certa manera, l'estatus de statu quo i és el propi Estat. Ens diuen que Euskal Herria no és ni pot ser, perquè no tenim Estat. Però nosaltres diem que l'espai polític s'obre abans que l'Estat i jo crec que fa temps que obrim l'espai polític: Euskal Herria és alguna cosa políticament, i en aquest cas és l'autonomia el govern de si mateix. La presa de possessió vindrà amb l'enduriment d'aquest espai polític comú. En aquest sentit, en lloc de mirar cap a l'exterior, hauríem de centrar-nos més en aquest espai polític comú.