La “revolució” neoliberal de la dècada de 1980 no ho descarta del tot. El consens keynesià va dominar la política després de la Guerra Mundial. Els mercats es van liberalitzar i van globalitzar, donant més llibertat a les corporacions i a les finances per a buscar oportunitats de lucre. Però no va canviar la idea oficial que els governs han d'intervenir en els mercats per a protegir el creixement econòmic i els mercats financers. L'estratègia d'oferta –basada en la reducció d'impostos directes–, el nucli de l'economia aplicada per Reagan als EUA en la dècada de 1980, va anar bàsicament el finançament d'un dèficit d'estil keynesià, dissenyat per a impulsar el creixement, encara que en aquella època es van fer molt conscients d'això.

(...) Podria dir-se que la ideologia keynesiana va posar en marxa una assignació inadequada i massiva de recursos que, progressivament des dels anys 1980, ha conduït a l'economia mundial de mercat a un col·lapse gairebé total. Per això, es pot concloure que les teories econòmiques de Keynes fins ara, en lloc de salvar el capitalisme, com ell deia, han servit per a portar-lo al fracàs terminal.

(...) No obstant això, sense entendre aquest fracàs, els keynesians segueixen amb el seu compromís de sostenir el nivell de creixement de l'economia (PIB) o, si és possible, d'escalar als nivells aconseguits abans de 1973, que és el mínim necessari per a absorbir l'excés de creixement. La carrera desesperada per a aconseguir aquest objectiu ha provocat distorsions massives i desequilibris en l'economia actual, especialment la càrrega d'un deute públic i privat inutilitzable sense precedents.

(...) En lloc dels perjudicis derivats de la cerca innecessària del creixement del PIB, i d'una ‘ocupació total’ cada vegada més desproveït de sentit, el benestar econòmic hauria de mesurar-se en el futur en indicadors socials com la salut pública o el grau de criminalitat. Sense un creixement significatiu del PIB, els beneficis haurien de repartir-se equitativament a partir dels següents principis: a) pagar la renda bàsica a tots els ciutadans (garantint a tots un mínim de seguretat); b) limitant les possibilitats d'obtenir beneficis individuals addicionals a través d'hores de treball màximes o anys de treball i/o impostos progressius elevats. Repartiment d'una part major dels beneficis nacionals a les masses (...). Es podria finançar ràpidament de l'enorme quota de rendiments de capital cada vegada més redundants dels actuals”.

(...) Si l'esquerra vol determinar la manera de sortir de la caòtica misèria actual, ha d'entrar en el segle XXI i començar a debatre de debò aquestes alternatives com a qüestió d'urgència