La figura de Francisco Escudero té moltes arestes. Director i Catedràtic del Conservatori de Sant Sebastià. Quant a la composició, l'harmonia o la pedagogia, la de l'investigador que va obrir camins desconeguts. L'euskaltzale i abertzale va subratllar que la nostra llengua té una gran musicalitat. Per descomptat, del creador, del músic innovador que va voler crear una escola. Utilitzant les seves paraules, perquè no es va limitar a fer “do re el meu fa sol”.

Sempre s'havia proposat crear un llenguatge propi. Francisco María Escudero, el seu fill, ha recordat en una de les iniciatives de l'aniversari que va mostrar una especial preocupació en aquest sentit. Sovint preguntava als de confiança si les seves obres tenien “El contagi d'Escudero”; els parlava del seu propi llenguatge.

Les seves obres més representatives es van basar en el folklore i la tradició. No obstant això, Usandizaga o Guridi es van llançar amb més ímpetu que ell. “Les cançons populars em serveixen per a crear, no per a harmonitzar”, va aclarir alguna vegada.

No menyspreava les curtes formes musicals, però recorria gairebé sense remei als grans esquemes. És a dir, a l'oratori, al ballet, a la cantata o a l'òpera.

En 1987, el mestre va fer un repàs de l'aportació que havia fet fins llavors en Argia. No estava res bé en aquella època. Descoratjat per la falta de protecció en l'entorn pròxim. I decebut per la política que portava l'Orquestra d'Euskadi, perquè en lloc d'obrir les seves obres a l'estranger, prefereixen obres de Beethoven, Mozart i altres compositors àmpliament coneguts. En la dècada de 1990 va treure la seva espina, entre altres coses, quan va rebre la Medalla de Plata de Sant Sebastià i la Medalla d'Or de Zarautz.

Heus aquí les explicacions que el mateix Escudero ha donat a aquest mitjà sobre algunes de les seves obres.

Somni d'un ballarí (1945), ballet.
“El somni d'un ballarí, Itziar, la Fantasia geosinfónica… Són una mica petits en el meu repertori. No són tan petits, però són petits. El que no perdono és que en els nostres festivals més importants no hi hagi obres com el Funeral, és fer un mal favor a la difusió de la nostra música”.

Funeral (1952), oratori.
“Va trencar el gueto del basc pel dolor que tinc en el cor de Xabier Lizardi. Era la primera vegada que es cantava en basca en un teatre acostumat al franquisme [es va estrenar en 1955 en el teatre Buenos Aires de Bilbao]. Creien que seria una cosa normal, un zortziko, que no anava a suposar res per a Euskadi. Tots els que volien enterrar el basc van rebre una bona fusta. Un oratori basc universal, que reflectia el que era el nostre poble i es feia en el sentit europeu. Quan ho van portar a Madrid li van fer una espècie de boicot”.

Arantzazu (1955), poema simfònic.
“Aquí reflecteixo el que és la Benedicta d'Arantzazu. A més, allí també vaig donar l'esperit Ignaciano del basc. Conte solemnement l'arribada de Sant Ignasi. I la guerra anterior, els enfrontaments entre els Oñacinos i els Gamboínos, el dur paisatge d'Arantzazu. De l'aparició de la Verge a la pastora Baltzategi… Tot això està recollit”. Es va estrenar a
Barcelona, en el Palau de la Música de Catalunya, en 1959.

Concert per a violoncel i orquestra.
“És un encàrrec de l'Orquestra Nacional d'Espanya. És una obra bastant complicada, perquè jo també soc una mica imaginatiu. Aquest concert, en la seva forma i sonoritat, és únic, ja que està escrit en quarts de to. La modernitat és total però expressiva. El llenguatge que té el violoncel amplifica per complet el seu original, la seva manera de tocar, la seva naturalesa. Emet sons que mai abans havia sentit”. Es
va estrenar en 1972 en el Teatre Real de Madrid.

Simfonia sacra (1972), poema simfònic.
“Aquesta obra és difícil de descriure. En la passió, si agafes la lletra i la poses en la corona, de seguida aconseguiràs ambientar-la. La força de la lletra, la força de la situació. Encara que dominis una mica l'orquestració, es pot aconseguir la passió, però si et diuen que no hi ha percussió, ni trompeta, si et diuen que no hi ha més que oboè i fagot… et posen en destrets. Crec que és una de les meves millors obres”.

El Salm del Poble Basc (1980).
“Ho vaig crear per encàrrec del Govern Basc. Simbolitza la unitat, la pau i la fraternitat d'Euskal Herria… Algun dia arribarà tot això. Tant de bo pugui arribar! Creem Karmelo Iturria i jo, però no és un salm sortit de les Sagrades Escriptures, és un salm nacionalista. Quan creguem el text, volíem la força d'un salm, que tingués la convicció d'un poble i també la història d'aquest poble. És una obra de gran espiritualitat. Crec que reflecteix molt bé el caràcter d'Euskadi”.

Guernica (1985), òpera.
“Va ser més fàcil compondre aquesta segona òpera, ja que vaig conèixer la guerra de prop. Els personatges són inventats per mi mateix. Així va néixer Guernica, una jove sense edat, que esperava el seu futur. El basc que va morir sota les bombes. L'òpera acaba amb la mort. Per això, encara, em sembla gairebé una falta de respecte aplaudir al final de la funció. No és digne de lloança, sinó de plorar”.

El llibret el va completar al costat d'Augustin Zubikarai i Karmelo Iturria. Es va estrenar en 1987 en el Teatre Arriaga de Bilbao amb motiu del 50 aniversari del bombardeig de Guernica.

La seva professió principal va ser l'ensenyament professional de la música. De les seves escoles van passar 34 generacions de músics, més de 4.000 estudiants.

Durant la seva etapa com a director del Conservatori de Sant Sebastià, va obtenir el valor acadèmic oficial del txistu i de l'acordió.