A partir de 1972, cada deu anys, l'Organització de les Nacions Unides (ONU) ha organitzat les Conferències Ambientals (1972-Estocolm, 1982-Nairobi, 1992-Rio de Janeiro, 2002-Johannesburg, i en 2012 Rio de Janeiro, per això Riu+20). Els resultats d'aquest últim cim són un mal document, els Objectius de Desenvolupament Sostenible retardats per a 2015 i el finançament i l'Agència Mundial del Medi Ambient sine die.

L'ONU porta temps en crisi i el procés Riu+20 ha posat de manifest aquesta situació crítica. Es manté el camí marcat pels Estats Units: contra els acords globals vinculants, millor que cada Estat faci el que pugui/vulgui en la seva pròpia casa. Paradoxalment, ha estat molt diferent del que s'havia decidit en el G20, reunit a Mèxic abans d'una setmana. Si la crisi financera del capitalisme exigeix 465.000 milions de dòlars per a aixecar als bancs europeus, no hi ha problema. No obstant això, si en l'acord Riu+20 se sol·licitaven 30.000 milions (gairebé setze vegades menys) per a posar en marxa les polítiques de sostenibilitat del planeta, això no era correcte. Aquí no es pot retornar els diners, per la qual cosa no es fa cap negoci i calia eliminar-lo del document Riu+20.

Segons la Unió Europea, si en Riu+20 no s'ha aconseguit res, això és responsabilitat del G-77 (països del Sud) i sobretot del BRICS (el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica). Aquests països són econòmicament forts i creixents i no volen posar diners en polítiques mediambientals perquè les seves indústries no són tan culpables com les dels països desenvolupats.

D'altra banda, ha estat important la forma en la qual el Govern amfitrió del Brasil ha actuat. Negociació individual i conjunta de totes les discrepàncies amb cada Estat fins a aconseguir un text acceptable. Aquest comportament ha donat resultats poc satisfactoris. El mateix Vaticà ha imposat la paralització dels “drets reproductius de les dones”. Això ha perjudicat de manera considerable la imatge del cap del Govern, Dilma Rousseff, i la legitimitat de l'ONU. Un text està aprovat però no és del grat de ningú. L'ONU ha anat per l'empat i l'ha perdut. Per què?Doncs
bé, a l'inici de la conferència, la divisió entre les ONG i els grups ecologistes era clara. Alguns (radicals) no acceptem el camí del Capitalisme Verd i per a uns altres (possibilistes) era una oportunitat per a abandonar el capitalisme marró o brut. Al final, veient els resultats, no hi ha noves polítiques, només paraules, sinó que en això estem d'acord la majoria dels actors de la societat civil global: no és el moment de parlar, sobren paraules i promeses. Necessitem accions i canvis. Han passat vint anys i la situació soci-ecològica va a pitjor, per la qual cosa és el moment de sumar amb anàlisi i alternatives comunes, com ha succeït en la Cimera dels Pobles.

No té molt sentit continuar debatent sobre què és l'Economia Verda o el Desenvolupament Sostenible, vegem què estan fent els governs i les empreses (locals, regionals, nacionals o internacionals) i en funció d'això fem una crítica i organizemos accions. Al Brasil hem vist que, igual que a la Xina i l'Índia, al costat de molts pobres, hi ha multimilionaris. I, a més, cada vegada més gent empobrida a Europa. Per tant, oblidem-nos d'aquestes categories de països i unim forces per un món més sostenible.