L'Ajuntament de Pasaia ha organitzat el XVI. Bermingham acaba de publicar la doble collita del concurs de poesia, i ara podem gaudir de les Hirigrafías i Paisaiagramas d'Ekhiñe Egiguren –la primera premiada– i del Regne dels Sonets d'Aitor Albistur –el segon premi–, veient les seves diferències i coincidències i descobrint, per moments, camins diferents de dues plomes molt diferents.
Ekhiñe Egiguren ens parla des del desert de la ciutat, volent deixar un testimoniatge abans que el temps l'iguali tot, amb una escriptura que combina fortalesa i fràgils imatges: “M'agradaria escriure un poema,/ un poema increïble; que m'encantarà de por,/ el bell fins a fer-me ferir”. Partint d'una estètica realista, el donostiarra pretén arribar a mons imaginaris, descobrir una plàstica especial. Mentre l'escriptor fa una descripció, sobretot urbana, el lector es queda amb alguna cosa més: parla de la trista set de felicitat de l'ésser humà. Li ha sortit un poemari entre l'alegria de viure i la melancolia, amb un toc surrealista. Potser parla massa del procés creatiu, massa de la poesia, i a vegades s'oblida d'aprofitar-se de tot el potencial de la poesia. Les referències a la ciutat, utilitzades una vegada i una altra en la literatura de carrer de Lisboa, el crit d'Edvard Munch… m'ha semblat una mica concret, poc perillós.
De totes maneres, la Hirigrafía i el Paisatgisme d'Ekhiñe Egiguren complementen a Aitor Albistur amb la simbiòtica del Regne dels Sonets. En tots dos casos existeix una gran consciència d'escriptor, per exemple, quan el d'Errenteria ens adverteix que no és una mentida polida per a no pensar que “només la poesia bona pot transformar el món”. Però, en contraposició a l'anterior, Albistur ha aconseguit una agilitat que no renuncia al seu contingut Donar als seus poemes a un ritme frenètic, encara que digui l'etern per enèsima vegada, dient elegant: “Abans d'abandonar el ventre de la mare,/ sé que és la primera en les tragèdies/ la mateixa entrada
al món…”. Escriu amb naturalitat, oblidant la llei de la pesadesa de Newton. Descriu amb una precisió sorprenent les mentides d'avui, i a través del llenguatge lleva la disfressa a les paraules mateixes. El realisme és present com en el primer treball d'Ekhiñe Egiguren, però aquest és un realisme més concret, més universal, que s'estén a través dels somnis d'aquí i d'allà, en lloc de tancar-se en malsons propis: “En la febre de la insomni/ quan els somnis no tenen lloc/ es perd un món en una nit”.