En un institut, un estudiant em pregunta si puc recordar el meu somni de la nit. Vaig contestar que sí, sense saber on volia conduir-me. Després em va preguntar si podia escriure el somni. Abans de contestar, m'he adonat que el meu somni era un huracà: els personatges es barrejaven, els llocs es canviaven i la història no tenia sentit. Li vaig confessar, doncs, que difícilment aconseguiré posar per escrit aquest absurd cúmul d'imatges. Ell em va respondre que no soc un autèntic escriptor: “L'autèntic escriptor sap posar els somnis per escrit”, ha afegit.

Un cobejós mocós m'ha pertorbat durant tot el dia. Val, m'ha preguntat sobre els somnis de la nit, no sobre els altres, ni sobre les idees que pots tenir al cap en general, però totes són el mateix, o així ho he interpretat jo: qui no pot escriure el que té al cap, no és un autèntic escriptor. El merda... i el pitjor de tot és que és veritat: la perfecció de la bellesa percebuda abans de la creació d'una obra d'art i el resultat que s'aconsegueix al final del procés creatiu estan tan lluny que el que reflecteix l'artista no és més que el trèmul sotrac d'aquell foc que s'encén en el seu interior. Encara sort si d'aquest foc podem extreure alguna brasa. De fet, l'escriptor peruà Julio Ramón Ribeyro ens parla dels llibres que ens queden dins en un passatge de La temptació del fracàs: “Fa poc, quan llegia Cervantes, va passar per davant de mi un bufo que no vaig tenir temps d'atrapar (per què?, algú em va interrompre, el telèfon va sonar, no sé) desgraciadament, perquè record que vaig sentir un impuls de començar a fer alguna cosa... Després tot es va esvair. Tots tenim algun llibre dins, potser un gran llibre, però en el caos de la nostra vida interior apareix molt poques vegades, o es mostra tan ràpid que ni tan sols tenim temps de tocar amb l'arpó”.

I dic que si les paraules clavades en el paper no poden evocar aquest bufo, encara seran més inútils les paraules llançades a l'aire, les paraules fugisseres que estan tan lluny de l'exactitud, però que semblen estar fetes per a durar en la memòria. A mi em sorprenen els escriptors que també es desemboliquen en l'ús de la paraula, vull dir els bons. Buscant la perfecció en l'escrit, saber que les paraules que usaràs en la boca no seran tan exactes, no els fa por quan obris la boca? Marcel Duchamp va dir que en el moment en què comencem a pensar en això amb paraules i frases, tot s'anava al diable. I, per exemple, si veus a un escriptor parlant, fixa't a les seves mans. Ballarà en l'aire, com si volgués donar forma al que vol dir: les mans són hàbils en el text, les oralment maldestres i les histriòniques. I fixa't també en les fotos dels escriptors: com posen les mans? O usen l'excusa d'un cigarret i una tassa de cafè, o tapen amb la mà la vora de la boca (bella imatge simbòlica: “Calla, que tu només saps escriure!”), o t'estrenyen la mà contra la mà, o t'encreuen els braços. Amb les seves eines a les mans, és curiós no saber què fer en les fotos amb aquests trossos de carn que són imprescindibles per a transmetre paraules i idees.

Jo tampoc, no fa falta dir. Millor, doncs, en silenci i amb les mans en les butxaques. Millor els braços, el tronc, les cames i el cap en la butxaca. Plop! Esvaïu, bartlebytu en la boca, calla't, per a què parlar! Millor dormir, millor somiar, un llapis sempre al meu costat, per si de cas.