No preguntis per què als 18 anys, en lloc de matricular-me en l'empresa, vaig començar a rentar plats en un hotel de la costa. No ho sé, no puc explicar-ho. No pots explicar tot el que et passa. Aquí estan el feeling, l'instint... Quan es parla d'innovació i creativitat no es pot generalitzar res, cada cas és únic, cada país o disciplina és diferent. Jo no he tingut mestres i als 22 anys ser un dels responsables del restaurant Bulli m'ha portat a reflexionar sobre el perquè de les coses. És un tresor, perquè quan t'ensenyen i t'ensenyen massa no qüestiones les respostes que et serveixen. Tinc en la creació les limitacions que tinc en el coneixement. El que no té coneixement ho copia, o pitjor, s'autocopia. Si al qual no coneix a Pa Tomaca se li ocorre una brillant idea de barrejar pa i tomàquet, es posarà en ridícul per la idea d'innovar. No ens enganyem, el coneixement obre les portes de la creació.

La sobredosi d'informació pot ofegar el coneixement?

Per descomptat, però també tenim molt més coneixement i molt més assequible que fa 50 anys. Llavors hi havia una minoria que tenia l'oportunitat de llegir llibres fantàstics o d'estudiar una carrera. Això no lleva que Internet ens miri a una nova visió, i que tot nou horitzó requereix una adaptació de criteri. Vivim en una societat que té el pecat de confondre recerca i creativitat, però són àrees de molt diferent necessitat de coneixement. Per exemple, per a què necessito saber la història dels reis visigots o l'onze del Barça de 1970? Jo no soc historiador ni periodista esportiu, i si hagués de fer un plat sobre aquest tema tinc Wikipedia. Ens devem a nosaltres mateixos una base cultural general, però els criteris estrictes i el domini de les eines per a trobar el que necessites són les claus del recorregut. Ara bé, una vegada que s'ha resolt avançar, no pot fallar, no té dret a equivocar-se.

Què significa l'error en una elit tan fràgil com la vostra?

L'error és part del camí que t'assenyala la solució, però has de tenir molt clar on pots equivocar-te i on no. No et pots equivocar en una empresa que has creat endeutada fins a les papallones, però si et fiques en un restaurant a l'hora de treure un plat no passa res. Has de tenir sempre la distància que t'equivoques, però de manera natural, instintiva. El que passa és que avui dia la innovació es mitifica desmesuradament, està pujat a la boira, però la creativitat és treure les butllofes de l'olla. Per què creus que el foc és l'invent més preuat de la història? Sembla que els que parlem de creació hem d'explicar tot amb paraules complicades i complexes perquè el públic cregui que som únics. Cada vegada m'ocorre més anar a conferències sobre creativitat i no entendre res. Això no val. El que cal explicar és que cadascun pot innovar en la seva vida, en la manera d'educar als seus fills, en la manera d'organitzar i gestionar la seva agenda… Innovar en el teu ADN et sortirà de manera inconscient. Per a això n'hi ha prou amb divertir-se, apreciar el vertigen del perill i buscar contínuament la raó de les coses. Això és un joc, una passió, i aquí és imprescindible un error.

Per què és més important el discurs que l'activitat?

Perquè si vols existir és imprescindible tenir un discurs. Això sí, no pots ser hipòcrita. No xuclaré el cul a ningú per treure la pell ni sé d'on ni perquè em facin un reportatge. Són molts els que ho fan així, i per això no m'agrada res la projecció mediàtica. Vull compartir i transmetre el que faig, però les meves converses no són més que el reflex del que estic fent a cada moment. El que avui tinc per veritat absoluta demà puc considerar-ho una farsa. La creativitat significa poder ficar la pota i canviar d'opinió. El discurs del que s'està creant canvia constantment. Assumeixo que posant-me davant dels mitjans vull compartir els meus errors. El que passa és que amb Internet cadascun crea la seva pròpia notícia i que tu no pots controlar el que diran de tu. Per això, has de fer el que et sembli oportú, sabent que no podràs controlar les conseqüències del que fas. Això t'obliga a ser ètic i honrat, encara que a vegades la societat i l'entorn li empenyin a altres temptacions. Jo tinc clar que soc una persona honrada, però en analitzar alguns passatges de la meva vida m'adono que les circumstàncies i l'entorn m'han desviat.

Aquesta pressió, aquesta zona, ha de veure amb la decisió de tancar el restaurant Bulli?

Ha estat el canvi que l'equip, inclòs jo, ha demanat. Necessitàvem nous camins per a fer el que ens agrada, i sobretot, una marxa més humana. D'una banda, estàvem guanyant 15 Champions League, i el sistema, l'entorn, no pot tenir tant d'èxit. D'altra banda, estàvem caiguts en la monotonia i en la inèrcia. Sabíem que crearíem entre 120 i 130 plats a l'any, que uns anys serien més fructífers que uns altres, i al final ens avorríem. El més fàcil seria deixar el que és i viure de compte, retirar-se als 50 anys i tenir un parell d'assessors en restaurants per a passar el temps i caminar donant conferències pel món. Amb això, haig d'haver guanyat més diners treballant menys que ara. De fet, el 20 de novembre de 2009, quan vaig decidir que anava a agafar dos anys sabàtics, no sabia el que anàvem a fer, no era més que la idea subconscient de construir una fundació i un centre de creativitat. Avui dia això s'està materialitzant, es tracta de fer un projecte més apassionant, important i significatiu que el restaurant Bulli. Això és el que ens anima, això és el que ens fa viure, i sabem que fins que arribem al nivell d'aquestes paraules no tindrem descans.

Crec que parlo amb Guardiola...

No és casualitat que siguis amics i comparteixis molts valors. Vivim en mons molt diferents, però ens unim per a enfrontar-nos a aquests mons. Els dos diem que no són els nostres grups, sinó que som part del grup. Per exemple, a vegades em toca a mi en el grup fer de Guardiola, mai de Messi, i de tant en tant també del massatgista. D'altra banda, coincidim en l'honestedat, l'ètica i el desig de compartir. Això no significa que siguem Caputxeta, però tenim clar que tot no serveix per a aconseguir les coses, i que ha d'haver-hi una mentalitat i una manera d'actuar en la base. L'estil del Bulli és el germànic-llatí Silicon Valley. A Alemanya tenim el concepte de serietat, però també la llibertat dels Silicon Valley. Si m'avises “Ferran, demà treballaré des de casa” no hi ha cap problema, però si et retardes cinc minuts en una reunió és una falta de respecte cap a l'equip. A això cal afegir el nostre caràcter llatí. Ens agrada riure, divertir-nos, jugar, marxar... No som del lloc en el qual som.

No són els millors temps per a la identitat.

En els meus plats no hi ha ideologia, sinó una manera d'entendre la vida. Jo no sé si soc de dretes o d'esquerra, no sé el que significa ser abertzale en aquest món... Tinc un sentiment, em sento barceloní, català, però tinc família a Espanya i, desgraciadament, Angela Merkel em mana. Vivim una salvatge crisi identitària. No sé on acabarem, no sé si ens deixaran manar una altra vegada. No ens hem adonat que el món estava canviant, i les transformacions cal fer-les abans que succeïssin les coses, no quan estan succeint. Hem obert els ulls massa tard i algunes transformacions no es poden fer corrent i a tot córrer. Ens preguntem “Com diables sortirem d'aquí?”, però ningú té pistes. El que és clar és que els qui hem tingut sort haurem d'ajudar i col·laborar més que mai, i per a sortir del forat haurem de trobar respostes a moltes preguntes que de moment no sabem respondre.

L'allunyament de la terra o la condició de “ciutadà del món” també genera cada vegada més preguntes.

Anar de Nova York a Los Angeles és el mateix que moure's de Barcelona a Sant Petersburg, però per a ells és una cosa pròpia i per a nosaltres no. El nostre concepte d'arrelament es troba en una situació crítica, ja que no es pot arrelar per sempre en un cercle. Per exemple, si ets un cec apassionat de la biotecnologia i vols treballar en estructures capdavanteres, has d'anar-te d'aquí. Suposem que vols obrir un restaurant i que la teva ciutat està a punt de desbordar-se d'albergs, però que hi ha lloc per a més de 100 restaurants de pintxos a Pequín. Anar a Pequín hauria de ser la decisió més natural del món. En aquest sentit, el desarrelament físic no té res a veure amb l'allunyament del sòl. És més, diria que les valoracions objectives no ho reflecteixen. Fa 50 anys molt poca gent tenia l'hort. Avui dia es menja molt millor i més sa que llavors. El problema és que no aprofitem els recursos i possibilitats que tenim. És a dir, que mengem bé, però no tan bé com podríem menjar. Agafem en l'educació. Si de petit aprenem sumes i restes, a l'edat adulta sabrem sumar i restar, i si de petit ens ensenyen que l'important és menjar bé, sabrem explotar recursos per a poder menjar bé. D'acord, no hem d'oblidar que fa 30-40 anys el problema no era menjar bé, sinó poder menjar, però algú haurà d'explicar-me per què sempre es menja bé amb riquesa i glamur. No té res a veure. Pots preparar les patates bé o malament i això és educació.

En l'últim moment, no estem consumint constantment el temps?

Sí, però la clau està en la teva actitud de consumir temps. Quan aprovi la seva proposta de diàleg, puc pensar que perdré una hora, o el contrari, que les seves preguntes em serviran per a reflexionar i que em sortirà més barat que la consulta del psicòleg. Tinc clar que per a l'ésser humà és imprescindible fer el que li agrada, treure partit a la seva activitat. Sovint penso que la societat hauria de reemplaçar tasques mecàniques i avorrides que no aporten res a l'ésser humà. Aquest és el camí per a aconseguir la felicitat. El treballador de peatge de l'autopista està condemnat a l'avorriment, fins i tot treballant tota la passió que porta dins. Si fos a les meves mans, mecanitzaria els treballs que no poden aportar res a l'home i, en el seu lloc, enviaria a la gent al camp. Si la teva activitat no et genera cap riquesa, consumeixes temps pur i el temps pur és difícil de satisfer. Tal vegada la felicitat i l'equilibri de la societat es basen en altres principis i principis.

Es poden avançar els pilars del que serà la Fundació Bulli?

Es tracta d'un projecte de creixement orgànic que tindrà vocació de creixement dins de 40 anys, fins i tot quan nosaltres estiguem en camí al forat. En aquest creixement orgànic anirem aprenent, intentant predir d'on i com canviarà el món i dissenyant transformacions en funció. Volem que el nostre centre sigui un referent en l'eficiència i eficàcia de la creativitat. Per això, serem un espai de procés, d'eficiència i d'auditoria de la creació, basat en l'esperit del restaurant Bulli i en el llenguatge de la cuina. Encara que el resultat final el dedicarem al món de la cuina, deixarem en mans de tots les conclusions de les recerques i anirem demostrant any rere any les sospites del nostre laboratori d'idees. Per exemple, quina és la forma més eficaç de buscar talent? Com es crea amb major agudesa, amb treball continuat o amb impuls? Quin és l'horari de la creativitat? Convé mantenir l'horari o el canvi d'horari ens fa encendre? A mesura que responguem a les preguntes anirem teixint una xarxa d'innovadors que ens donaran el camí i la manera d'accedir a recerques més profundes. Penjarem els resultats i les conclusions del nostre treball en Internet i a poc a poc anirem materialitzant la Bullipedia. Volem continuar entretenint-nos amb preguntes sobre el perquè de les coses, perquè aquesta és la garantia que l'esperit del restaurant Bulli es mantingui. Si encertem a desmitificar aquests conceptes, a portar-los a la terra i a aparèixer de manera que la gent no s'espanti, crec que obrirem moltes portes i plantejarem moltes solucions.