Abans de la seva estrena, i abans que algú la vegi, volen criminalitzar les finestres que donen a l'interior, per donar veu als presos. El Ministeri de l'Interior espanyol va intentar denunciar a l'Ajuntament de Donostia-Sant Sebastià, concretament a Bildu, per haver subvencionat el projecte. És només l'últim exemple. És legítim que les pel·lícules que tenen a veure directament o indirectament amb el conflicte basc suscitin polèmiques i opinions contraposades, però no és just que es promogui el boicot, la censura i la persecució política desraonada amb interessos partidistes. La història ens demostra que és la dreta espanyola la que duu a terme campanyes violentes. En aquests temps en els quals el relat a construir està en el voga, sembla que alguns només accepten el relat unilateral.

La pel·lícula Mestressa Lur va ser estrenada en 1968 per Fernando Larruquert i Néstor Basterretxea i es va estrenar l'any passat. En plena dictadura, la censura va devorar l'arbre nevat de Guernica o el Guernica de Picasso, i van haver d'introduir la paraula “Espanya” en diversos passatges de la veu off, entre altres.

Imanol Uribe ha abordat en diverses ocasions el conflicte basc en la pantalla gran. El documental que més obstacles va trobar va ser el documental El procés de Burgos (1979). Un dia abans de la seva estrena en el Festival de Cinema de Sant Sebastià, Jaime Mayor Orella es va reunir amb Uríbe. “Quant costaria retirar la pel·lícula del Festival?”, li va preguntar. Al final no va ocórrer res d'això, però l'actuació es va desenvolupar plena de policies.

Els dibuixos animats també poden ser motiu de polèmica. La sèrie sobre el bertsolari Lazkao Txiki (1998-1999), dirigida per Juanba Berasategi, va ser projectada en el Parlament Basc. El motiu va ser la moció per a retirar els dibuixos de PSOE i pp, que consideren que la sèrie deixava en ridícul a símbols espanyols, a l'Exèrcit i a la Guàrdia Civil.

Helena Taberna narra en Yoyes (2000) la vida de la primera dona d'ETA que va ser assassinada per un policia. “Com la gent no em coneixia i era un tema complex, em vaig despertar sospites. Alguns actors no van voler participar, alguns tècnics tampoc… i em van posar traves, dient al productor ‘cuidat d'on et fiques, ja veuràs…’ i coses així”.

Tres anys després, la pilota basca de Julio Medem va ser reconeguda. Pólvores aixecades pel documental El cuir contra la pedra. “Algú pròxim hauria de dir als membres de l'AVT que el fet de ser víctima d'ETA no els dona més raó política o ideològica”, va afirmar el director. En el marc d'una campanya violenta, la llavors portaveu del pp de Donostia-Sant Sebastià, María San Gil, així com el Govern d'Espanya, van demanar la retirada de la pel·lícula.

Per descomptat, són més les pel·lícules que han sofert dures crítiques –i no unilaterals– per la manera de tractar el tema (com la fugida d'Uribe a Segòvia o la mort de Mikel, l'amor en off de Koldo Izagirre, Ander i Yul d'Ana Díez, Un tir al cap de Jaime Rosales…), però al final totes han aconseguit encarregar-se de la política i mostrar el seu valor cinematogràfic. Així sigui també amb el projecte Finestres per a mirar a l'interior.