Amaiur 2012. El seu somni és el nostre. El que va començar a descompondre's en 1512 s'està reconstruint en 2012: “Allí, els últims veïns del Castell a dalt van defensar el Regne de Navarra, el seu somni es va perdre, i el nostre és recuperar aquell somni”. Així ens ha parlat Juan Mari Alemán, d'Amaiur, president de la Societat Gaztelu.

Els alemanys i el donostiarra Kike Otaegi ens han fet un bon acolliment en Amaiur (Nafarroa Garaia). En el frontó Gure Ametsa ens acomiadem dels dantzaris, músics i directors que participaran en l'espectacle Amaiur 2012: Pier Paul Berzaitz, Dominique Espil, Edu Murumendiaraz, Karlos Giménez, entre altres. Els deixem assajar. Els alemanys i Otaegi ens han acceptat com Cicerone. Hem sortit per Amaiur.

Ja estem en l'escenari de l'espectacle, en la campa situada enfront de la finca d'Arretxe. És una espècie d'amfiteatre natural. Les graderies s'instal·laran en el camp i l'escenari estarà en la façana d'Arretxe. La casa que s'utilitzarà com a vestuari per a l'esdeveniment és de la família Urrutia: “Estem treballant en auzolan. És un treball voluntari. El fuster del poble s'encarregarà del muntatge de tot això” ens diuen els companys de viatge.

En Amaiur hi ha uns 250 veïns i veïnes, veïns de la localitat biscaïna. L'agricultura té molt pes. A un costat, tres petits agricultors s'han unit recentment i treballen en la cooperativa. Sentim les serres de les ovelles en els camps contigus, el pasturatge està viu: “...i el nacionalisme també. La plaça Amaiur és vermella... Teníem un municipi propi, però ara tenim el nostre punt de reunió en Azpilikueta. D'alguna manera, Azpilikueta és azula”, diu Alemanya. Amaiur va perdre fa temps la categoria popular. Actualment es troba en el municipi de Baztan. L'Ajuntament està compost per quinze localitats, la plaça de Sant Lorenzo. La Casa Consistorial està en: “Tots ells eren gentilhomes, veure les cases i els escuts” afegeix Kike Otaegi. Són vells i, sens dubte, nous.

Estem al costat del Palau de Borda, construït en 1702. L'arsenal va ser el principal en el segle XX, i la caserna de la Guàrdia Civil ho va ser fins a 1996. Va ser comprat en 2005 per una associació catalana amb l'objectiu de convertir-lo en un hotel. És un hotel, però tancat. En la mateixa època va haver-hi una base militar espanyola en Amaiur: “A mitjan segle passat, els nord-americans van establir una base militar en Gorramendi durant el Pla Marshall. Franco va trencar l'autarquia amb l'ajuda dels Estats Units. També es van establir les bases de Rota i Torrejón, on hi havia grans radars. La base fronterera va ser una iniciativa estratègica per a controlar França. Nikita Khrustschev, de l'URSS, va esmentar la base de Gorramendi en l'Organització de les Nacions Unides, pensi's”. La base no va aportar res a l'economia, però els joves es van mantenir allí molt temps. La base va ser suspesa en 1975 per la mort de Franco. Comença el període de transició.

Visita al castell

La carretera que uneix Elizondo amb Urdazubi, entre l'alt d'Atsondo, es troba a la nostra esquerra. Caminem pel camí del castell, pel carrer principal que divideix el poble, cap amunt: “Els d'aquest carrer central es troben als pobles més importants del pas. El poble està construït en dos trams, sent el carrer l'eix del camí. El camí et porta a la frontera de seguida”. La població de Segura també té aquesta tipologia –entre Guipúscoa i Navarra–. Són els camins que partien de Castella cap a Europa. Es realitzaven transaccions econòmiques als pobles.

Estem en una petita ermita, als afores. A l'esquerra, més amunt, es troba el Castell. La Societat Gaztelu ha reformat l'ermita en auzolan. Des d'allí comencen les visites guiades de la mà dels membres de l'associació. Hem vist la nova maqueta del Castell d'Amaiur, així com nombrosos llibres d'història: “El castell apareix així després de les últimes excavacions. No obstant això, a mesura que es van realitzant les excavacions es pot anar transformant. Si apareix la nova documentació, canvien una muralla o una altra”. L'ermita ja no s'utilitza per a iniciatives religioses. La sagristia és un magatzem”. Hi ha obres de Jiménez Jurío, Pedro Esarte, Tomás Urzainqui i l'altre historiador. Hem preguntat a Alemanya pel nom de Maia: “Amaiur en basc i Maia en castellà? No s'ha dit que Maia sigui castellà, almenys això deia Jiménez Jurío”. Curiositat, és la verge que hi ha allí, el català. El servei militar l'havia portat un català. Estava en l'arc de l'entrada del poble. Es va trencar durant les obres. Una vegada recuperats i condicionats, ho van portar a l'ermita: Verge de la Moreneta.

Ja estem prop del castell, davant les muralles. El pla d'excavació assenyala el lloc. És un dels treballs promoguts per l'Associació Gaztelu. La d'enguany és la setena campanya d'excavacions de la mà de la Societat de Ciències Aranzadi. El logo i el pla apareixen en el mural. Per a obtenir l'autorització de l'excavació, han d'emplenar tots els anys els tràmits de la Institució Príncep de Viana. El Govern no autoritza fins a finals de juliol: “En les excavacions arqueològiques hi ha una forta disputa entre les institucions d'Aranzadi i Navarra. Quan es va excavar en la Plaça del Castell de Pamplona, es van produir grans desacords”. Els inconvenients són que l'autorització ha de renovar-se cada any. El treball va sempre lent, perquè els diners és sempre escàs. No obstant això, enguany també tornaran les persones voluntàries per a col·laborar. Fins al moment, les troballes han estat bastant amplis.

Castillo d'Amaiur

Som al castell, la vall del Baztan apareix en els nostres ulls: El poble d'Arizkun està enfront de nosaltres. A l'esquerra, després de les muntanyes, Bozate i Errazu. El mont Auza es troba en la boira, en el límit, com el camí que va d'Izpegi a Baigorri: “La Conquesta de Navarra va ser en 1512, però el Castell d'Amaiur es va mantenir en peus fins a 1522, va ser l'últim baluard, dedicat a la resistència”, diuen. Els dos amics segueixen la seva història: “...des d'aquesta última fortalesa molts es van dirigir cap a Lapurdi, Baixa Navarra, Zubero i Biarno, en els deu anys que van caminar d'un costat per a un altre. Entre les funcions actuals de l'Associació, juntament amb l'excavació, es troba la de donar compte d'aquella dècada”. Tornem a mirar a Gorramendi, el lloc on els nord-americans es van armar. També està sota la boira.

Estem davant l'Aljub del Castell, a l'esquerra del Monòlit. En la placa d'Harriñar apareix l'any 2022. Any de la construcció de Monòlit en una altra ocasió: 1922. El Monòlit es va celebrar fa 90 anys fruit de l'acord entre les quatre diputacions de la zona sud del país. En 1982, va anar Carlos Garaikoetxea, sent president de la CAB, i posteriorment Juan Cruz Alli, president de la Diputació de Navarra: “Alli, va anar amb txapela. Els d'UPN van armar una batussa de Crist. Des de llavors va començar la seva pèrdua”.

Tal com relata Jiménez Jurío en el seu llibre Amaiur, símbol de Navarra, en 1922, Lorenzo Oroz Urriza, navarrista, cap de la Diputació, va parlar aquí de Navarra i d'Euskal Herria. “Igual que ara parla Arnaldo Otegi” ens diuen els amics. “Nou anys més tard, el monòlit va ser extirpat per enfrontaments republicans i requetés”. Després van venir la guerra i el franquisme. La Societat Gaztelu va sorgir després de la Guerra Civil amb l'objectiu de recuperar el monòlit. Va ser destruïda durant 50 anys, reconstruïda amb les pedres del barranc que l'envoltava. Mirem a l'abisme. El castell tenia la rereguarda ben defensada contra els atacs. En el logo de la Societat del Castell apareix el castell de cinc costats i la torre. Alemanya ens ha mostrat la forma del castell: “Allí estava la torre alta, de vigilància. En el segle XI es van modificar els sistemes del port i es van construir les primeres muralles, cada vegada més necessàries, així com la segona muralla, amb una torre més alta. Després d'inventar l'artilleria, van fer un baluard per a aguantar les canonades. Però des de llavors l'altura no tenia importància en l'arquitectura militar”.

Amaiur es troba en la ruta dels castells espanyols: “Ho han inclòs enguany. Sí, això és. Però en Fitur, a Madrid, Amaiur va ser arrabassat. Amaiur Gazlelua ez dago. Així usen la informació. Els turistes que han arribat aquí reben la història de la nostra mà, en funció d'alguns historiadors. Per descomptat, al nostre entendre, el que millor s'acosti a la realitat. També volem treballar amb les escoles perquè els joves d'avui aprenguin una història que nosaltres no hem après”.

Campana: Característica d'Amaiur

Hem arribat al frontó Gure Ametsa renovant històries de la història: Reunions de Labortanos i Baztaneses. L'administració polític-jurídica es va perdre en el passat. Victor Hugo va enaltir la democràcia basca. Furs i larves... També hem interpretat la campana de l'escut de la casa dels Amaiur, amb l'ajuda de Jimenez Jurío: “Els Amaiur tocaven la campana per a convocar l'assemblea”. Les assemblees se celebraven en la plaça del poble, a l'església o en l'ermita. La campana és el símbol d'Amaiur. També hi ha una campana en l'escut pintat en el frontis del frontó.
Pier Paul Berzaitz s'uneix al grup per a comentar amb nosaltres: “L'espectacle és optimista. Diu en una cançó que al castell van morir moltes persones, no sols navarresos, sinó també labortanos, suletinos, potser gascons. Aquestes gents tenien un punt de vista, penso, i també els somnis, i potser avui els oblidem una mica... no del tot, però no es parla de moltes coses, es compta d'una altra manera. Per exemple, que Navarra va ser alliberada dels francesos. Pot ser que hi hagi més d'una versió. Però penso que els que van morir necessiten respecte. Jo defenso aquest partit”.

Així continua el zuberotarra: “Fer aquest espectacle és una gran feina, fa falta diners, estem en crisis, som petits... No obstant això, m'he aferrat a l'esperit de les persones d'aquí. ‘Van derrocar el monòlit que els nostres avantpassats van construir i nosaltres vam tornar a posar-lo en peus. Tal vegada ara vostès han de seguir, és el seu temps’, ens van dir els amants. Aquestes paraules em van emocionar”.

Hem acomiadat a Berzaitz, Alemany i Otaegi fins al dia 21. No obstant això, acabem de parlar d'història. Heus aquí les últimes paraules: “Evidentment, no podem donar a conèixer exactament el que va succeir fa 500 anys. És a dir, no podem portar la vida de llavors als nostres dies. I un rei? Sí, era. Però avui no necessitem als reis”.

“Qui vulgui aprèn i actua”, deia el primer lema dels amaiurtarras. Aquests són els últims: “Millor no reis i més regnes”.