D'on et ve l'afició per la música? Has tingut alguna vegada la temptació de ser músic?

Toco la guitarra, però no gaire bé, només per a mi. No soc cuiner, sinó enutjós. Des de petit m'agrada la música. Quant als estudis, vaig estudiar Filologia Anglesa, i sent rock and roll en anglès, m'encantava endinsar-me en aquest context. Avui dia m'agraden tots els tipus de música. Sempre he intentat entendre la música o el cant en el seu context, en quina societat i en quin moment s'ha creat, en quina societat s'ha manifestat.

A quins criteris s'ha dirigit per a la preparació de la xerrada de Música i Censura? La música és perillosa?

Podria ser la música o el treball dels músics. La figura del censor és tan antiga com la història, coneguda des de l'època romana. Sempre ha estat i serà la temptació de censurar o de censurar.

Encara avui.

La religió i la música de cant o de ball, per exemple, sempre han estat presents en el conflicte. Als països àrabs, per exemple, els cantants han tingut molts problemes durant les últimes dues o tres dècades. A més de censurar-los a Algèria, els cantants han estat assassinats. El més conegut és el cas de Cheb Hasni. Per això, molts cantants d'aquest país viuen a França, no poden tornar al seu país. Sudan i SOMÀLIA també sofreixen greus problemes. Maryan Mursan, el gran cantant de SOMÀLIA, va haver d'exiliar-se amb els seus fills, emportant-se un any escapolit. Si no, ho matarien. Amb motiu del cop d'estat a Mali, he llegit que els tuaregs de la corda d'Al-Qaeda han prohibit veure televisió, jugar al futbol, escoltar tot el que no sigui música religiosa.

Sempre ho censura el poder.

El que no té poder no pot censurar res. Pot arribar de la mà d'un Govern, de la policia o d'algun directiu d'algun mitjà de comunicació. La censura pot ser molt variada. La censura sempre ha trobat el camí, i ha estat evident en la cançó basca.

Es refereix al franquisme?

Aquesta vegada es va fer evident. Hi ha un llibre que analitza la censura durant el franquisme, escrit en castellà pel gallec Xavier Valiño: Verí en dosis camuflades: La censura en els discos de pop-rock durant el franquisme. (Mil·lenni). El títol de l'obra és el que es refereix a un disc que va obtenir l'autorització d'un censor de l'època de Franco. El verí en dosis invisibles. En aquella època alguns discos van haver de publicar-se en Iparralde, perquè en Hegoalde era impossible. Imanol i Mikel Laboa, per exemple. I què dir del pare de la cançó contemporània Michel Labeguerie. El seu disc, publicat en 1961, va ser prohibit en Hegoalde a causa de l'aparició de la ikurriña en la portada.

No hi havia molta lògica a l'hora de censurar, algunes cançons no es podien posar en les ràdios, unes altres no es podien gravar i altres no es podien tocar en directe. La censura és molt arbitrària i absurda. Es va prohibir la cançó Detroit 67 de Benito Lertxundi amb les paraules de Lorda Iriondo. Lertxundi, no obstant això, tenia moltes ganes de cantar aquesta cançó i va canviar el seu nom pel de Cançó Negra en la segona. I ho van permetre.

Avui dia hi ha censura quant a la cultura basca? L'autocensura, potser?

La censura té moltes cares. En ETB1, per exemple, poc es dona de cultura. En els últims 30 anys, les sessions sobre cultura han estat una excepció i sempre hi ha hagut problemes. Així les coses, els nostres músics no tenen cabuda en ETB. No tenen respecte. EiTB ha fet un gran mal a la cultura basca. Això és una política preventiva: si no hi ha sessió cultural, no cal aplicar la censura.

Amb l'obertura del Kafe Antzokia, es va convertir en l'única sala d'actes de molts grups bascos. Encara avui dia, molts grups bascos no tenen facilitats per a treballar a tot arreu. Ruper Ordorika ha estat una vegada en el Teatre Barakaldo, i porta anys oferint concerts. Això també és censura, l'escassa presència dels grups bascos en alguns llocs, encara que el lloc al qual he fet referència és el teatre municipal. Les coses fetes amb diners de tots han de ser per a tots.

L'Ajuntament de Bilbao i la Diputació de Bizkaia també censuren el Kafe Antzokia?

Els jeltzales mai s'han sentit còmodes amb la gent de la cultura, com ocorre en la majoria dels partits de la dreta, la cultura no és el seu món, excepte excepcions. Només els importa la seva gent. I quina és la seva gent? Comerciants. Si trien entre l'art i els diners, sempre apostaran pel negoci. Com dic, em refereixo a tots els partits de la dreta.

La direcció de la música està marcada. Pel bé d'alguns?

La indústria musical està travessant una greu crisi i, si no es venen discos, a la majoria dels grups no els queda més que fer actuacions en directe. Aparèixer-se en la televisió és important. És difícil dir en quina mesura els músics han censurat el seu treball. Si prenem la cançó Gora eta gora d'Oskorri sempre es diu “Gora Lapurdi”. Gabriel Aresti, per part seva, va escriure “Gora Euskadi” en un primer moment i després va decidir utilitzar l'eufemisme per a evitar la prohibició durant el Franquisme. S'han obert camins en contra de la censura, i els pobles, i més encara el País Basc, també han après a reaccionar davant les prohibicions.

La xarxa és tan lliure com es creï?

Hi ha prohibicions, per exemple, a la Xina. Aquí també s'han realitzat sabotatges a diferents espais de la cultura basca. La gent pensa que avui dia no hi ha censura, però els models són aquí. L'absència de programes de música en ETB, la falta de presència de músics bascos en les televisions espanyoles, també són censura. n