Vaig acabar la novel·la i vaig haver de posar-me a escriure directament. He llegit ràpidament les 158 pàgines que componen la novel·la de John Steinbeck i encara estic tractant de posar ordre a la confusió d'emocions que m'ha causat el cop final. Estic en estat de xoc. Així és el senyor Steinbeck, meravellós des del principi i sorprenent al final. La tendència humanista que mostra, la situa en el lloc dels principals pilars de la literatura nord-americana.

Ratolins i homes són una història tràgica, lleugera per a llegir, però difícil d'empassar. Així apareix l'escriptor americà, violentament realista i compromès.

Després de la rebaixa econòmica de 1929, ens ofereix un retrat dels nois que es van passejar ranxos per Califòrnia. Però per a la nostra sorpresa, en lloc dels homes que viatjaven en solitud en aquella època, l'escriptor ha creat una parella especial. Lennie, un borratxo esquizofrènic, i George, el seu antic amic i àngel protector. El sentit tràgic de la novel·la es va afermant en la relació de protecció que existeix entre tots dos.

Observant les sensacions que he sentit al llarg de la lectura, dividiria la novel·la en dues parts: he trobat la primera part descriptiva, ja que es dedica a explicar com s'estructura el món rural masculí. La primacia de les converses permet integrar personatges de diferents tipus, dibuixant la imatge de l'estructura social. No obstant això, l'excel·lent tractament per contrast de diferents personatges i espais revela els valors més miserables d'aquesta societat. En aquest sentit, les discriminacions febles/fortes, blanques/negres, velles/joves, homes/dones i/o internes/externes que es realitzen en el propi ranxo són el mirall de la jerarquització social per sexes i races.

En la segona part, el protagonisme recau en les accions encadenades. Al mateix temps que s'accelera la velocitat narrativa, la tensió augmenta i predominen els elements que simbolitzen el final tràgic. L'ampli i lluminós espai que es descriu al principi s'ha convertit en un espai tancat asfixiant. Allí veiem a Lennie estimar als gossos nounats, com fa amb tot el que té una pell suau i peluda. De sobte, el moviment dels gossos s'interromp i Lennie no entén per què, ja que no està al seu costat el seu àngel guardià. Les

següents escenes són extremadament violentes, esquitxades d'una profunda pietat i una profunda càrrega emotiva. No cessa fins a la mort de Lennie. No es tracta del que passa, sinó de com. Perquè en aquesta qualitat s'amaga l'essència del xoc que us convido a sentir.