El mite que Castella va respectar les institucions i lleis del regne de Navarra després de la conquesta ha estat molt reconegut per alguns historiadors. Encara que reconeixent que el procés de conquesta va ser dur, molts historiadors navarristas han tret a relluir el suposat estatus que va tenir Navarra més tard per a defensar que el fet d'haver-se vist obligat en últim terme a unir-se a Espanya va ser beneficiós.
Però la història és més complexa. De fet, l'estatus de Navarra va ser objecte de debat en els segles XVI, XVII i XVIII, i en els conflictes i debats que es van succeir al llarg d'aquest temps no és difícil veure que a Navarra i Castella es tractaven de visions molt diferents quant a la situació del nou regne conquistat. I no fa falta esperar molt, perquè la conquesta es va acabar i pocs escriptors navarresos van començar a renovar la historiografia amb la intenció d'acabar amb la nova situació. De fet, tal com ha reivindicat recentment l'historiador Fernando Mikelarena, la vida es va desenvolupar a partir de 1521.

Van governar tan bé que no van necessitar al rei.

El Príncep de Viana va preparar la seva Crònica en els anys 1453 a 1455, sent Navarresa independent. El príncep va tenir un únic propòsit per a fer que s'escrivís aquest text: volia reivindicar el seu dret a convertir-se en rei, en presència de Joan II.llaurin. En el relat de la crònica, per tant, tot és un homenatge als legítims reis i un rebuig als usurpadors. El rei, en la concepció del Príncep de Viana, és la peça clau en l'arquitectura política de Navarra. Quant a com era en l'arrencada del regne, el Príncep assenyala que els navarresos van estar algun temps sense rei, després de la mort del rei sense hereus: malgrat tots els esforços, els navarresos van estar “com a ovelles sense pastor” en aquella època.

Aquesta concepció va canviar notablement en els primers anys de la conquesta. En la Crònica escrita cap a 1534, l'historiador Diego Ramírez Avalos de la Piscina, igual que el Príncep de Viana, ens compta un interregne. Però en aquesta ocasió, abans de morir, el rei va convocar als senyors superiors del regne i va donar l'ordre de governar el regne a dotze nobles. I així, diu Ávalos, aquests dotze nobles “van governar tan bé que no van necessitar al rei”. És més, la seva autoritat era tan gran que “d'acord amb la llei i el fur, han tingut fins avui una prioritat sobre el rei i el seu consell”.

Ávalos de la Piscina no estava estudiant les antiguitats sense interès. Es referia directament a la nova situació a Navarra: els dotze nobles del text eren les Corts del segle XVI que es trobaven sobre el rei i el Consell Real que defensava el seu poder. És a dir, el rei no podia legislar sense comptar amb l'opinió de les Corts –com feia a Castella–: Havia d'escoltar la veu de les Corts. Heus aquí el missatge d'Ávalos. En la seva Crònica, els navarresos havien passat de ser ovelles sense pastor a no necessitar al rei: Avalos de la Piscina intentava reinventar el present amb una nova mirada al passat.

Perquè no hi ha lleis sense regne, ni regne sense lleis...

Així, amb aquesta frase, les Corts li van demanar que acceptés el Fur reduït, en 1530. Aquell fur reduït –El fur reduït podria ser la traducció apropiada–, si bé el projecte de recuperació era anterior a la conquesta, es va materialitzar després de la conquesta. En ella es va actualitzar el Fur General Medieval, “sense afegir res nou”, o així ho van assenyalar les Corts.El
Fur unit va ballar en el segle XVI, però ni Carles I.ak ni Felip II.ak, que tant estimaven i respectaven les institucions navarreses, van voler consentir-ho mai. Si volen que ho usin, però millor no donar el seu consentiment, va ser el consell del Consell de Castella.

I, en realitat, encara que les Corts diguin el contrari, en el Fur Comú hi havia coses noves. Per exemple, aquesta raresa. L'entrada al Fur General Medieval deia: “En principi, el Fur va establir l'elecció del rei a Espanya...”, mentre que en el Fur Unificat proposat es va escriure la següent frase: “En l'arrencada, el Fur va establir l'elecció del rei a Navarra...” També en el Fur Unificat s'estava reescrivint el passat per a afrontar millor el present.

De les Ordenances a les lleis dels Síndics

En qualsevol cas, des de Castella també van intentar reescriure la historiografia i història de Navarra des del punt de vista que els convingués. Després de descartar el fur unificat, però veient que les lleis eren necessàries, el Consell de Reis va impulsar la seva recopilació de lleis. El resultat va ser un llibre titulat Ordenances antigues, elaborat pels advocats Pedro Balanza i Pedro Pasquier i publicat en 1557. En ella se'ns presenten tot tipus de lleis, algunes dictades pel rei i altres consensuades pel rei amb les Corts. Però no totes són idèntiques. Els establerts pel Rei estan recollits en el primer llibre, mentre que en el segon estan els que van comptar amb la participació de les Corts. El text de les primeres està copiat literalment, mentre que el de les segones està resumit. Són les evidències que gairebé involuntàriament estableixen una petita jerarquia entre les dues classes de lleis.

Per part seva, Pasquier atribueix al rei tot el mèrit de la il·lustració legal del regne. Des de temps remots, els navarresos han estat hàbils en la lluita contra els moros, escriuria Pasquier en 1567, però no han tingut cap curiositat per recollir i imprimir les seves lleis, els furs i les ordenances. La conseqüència era clara: Per ordre del rei i per obra de Pasquier, aquell temps salvatge i sense llei havia arribat al seu terme. La conquesta, en definitiva, va portar la il·lustració a Navarra.

Les Corts mai van acceptar la col·lecció de lleis de Balança i Pasquier, encara que en la pràctica la van usar, però fins al segle XVII no van aconseguir publicar la col·lecció que consideraven adequada. Dos “funcionaris” de les Corts, els síndics Pedro de Sada i Miguel de Murillo, ho van preparar en 1614. Aquesta col·lecció no contenia cap llei sense la participació de les Corts i, des de la primera línia de l'entrada, Sada i Murillo van dirigir la interpretació històrica de Pasquier: “A Navarra, la responsabilitat de fer lleis de bon govern sempre ha estat tan vella com la de triar als reis perquè les administrin bé”.

Debat interminable i interminable

En el començament del segle XVI, després de la conquesta, es va estendre un ampli espai sota el concepte de “integració”, que es va convertir en un espai de lluita. No és cert que Castella respectés o promogués les institucions navarreses. La tolerància que s'observava per part de la monarquia per a mantenir la pau no significa que la relació entre el conqueridor i el conquistat fora bona o no conflictiva.

Res més produir-se la conquesta, els indicis que trobem pertot arreu mostren que a Navarra s'havia iniciat un procés de revisió i reescriptura de la història perquè el regne continués el més independent possible, o el més autònoma possible. Però aquesta redacció amb els nous ulls de la història va tenir lloc de manera polèmica, lluitant amb les versions que van arribar de Castella i, en alguns casos, d'Aragó. Hem citat aquí la Crònica d'Avalos de la Piscina, però la historiografia va florir realment en el segle XVII, en una interminable conversa amb llegendes de fora. Hem esmentat el fur unificat i les col·leccions de lleis, però el rei es va negar a aprovar la primera, i els atacs contra els furs es van succeir una vegada i una altra.

La feliç integració de Navarra va ser la ficció, però en part la ficció inventada pels propis navarresos per a respondre a ficcions que no eren tan beneficioses per al regne. Oblidant la perspectiva (intencionada) d'aquella època, l'ús que han fet els navarristas dels segles XX i XXI és un altre dels aspectes que cal comptar en un altre moment.