Luque Tagua, organitzador d'aquest festival i programador de La Fosa, no voldria donar curs a la resignació, però ens ha advertit que la situació és complicada, “hem hagut de retallar un dia al Festival Leku-Leku d'enguany per problemes de finançament”. La pregunta ve per darrere: “Però hi ha lloc per a alguna cosa que no sigui la prima de risc i el futbol?”. La vuitena edició d'enguany, per part seva, no comptarà amb concurs de creació de vídeo, per la qual cosa no es recollirà la provisionalitat de les projeccions tal com s'han fet en edicions anteriors. No obstant això, TokLeku mantindrà l'objectiu que des dels seus inicis ha impulsat, “trencar el dia a dia de la ciutat i acostar la dansa creativa al caminante; popularitzar la dansa contemporània”.

El pont Aita Arrupe, la molla, l'entorn del Guggenheim i el paranimf de l'edifici de la UPV/EHU seran els espais escènics d'aquests dies, en els quals els assistents es trobaran gairebé per casualitat amb la dansa d'avantguarda. “Per als caminantes pot ser un treball d'alfabetització”, explica Luque Tagua “però també per al ballarí, per un moment ha de deixar l'espai escènic habitual i saber que les mirades que es donin en aquest espai de la ciutat seran fruit de gairebé casualitat”. Fa ja vuit anys que es va crear el festival Leku-Leku, “i és clar que ha completat el seu públic específic, que ha anat creixent any rere any”. Els organitzadors esperen que en dos dies s'acostin a la capital biscaïna al voltant de 5.000 persones.

Solen ser espectacles de gran qualitat, tant de lectura complexa com de gran pols coreogràfic, “però volem que la relació amb el públic sigui amable –prossegueix Tagu- els ballarins saben que aquest públic no ha pagat entrades, que ha trobat en un passeig”. En aquestes actuacions es reuneixen dos elements: la fragilitat del cos i la duresa i la duresa de l'espai urbà. “La nostra intenció és enamorar de la dansa contemporània a un públic allunyat de nosaltres. La ciutat es compon de mirades i una d'elles és la dansa d'autor. Al cap i a la fi, la ballarina també reflexa en el seu treball les tensions socials que estan dins d'ella”.

Els dantzaris de la zona

El festival Leku-Leku ens ofereix cinc propostes diàries, cinc peces curtes, des de les 7 de la tarda fins a les 10 de la nit. Són equips internacionals. El grup mexicà de dansa Tumaka T, el SonuDos d'Alemanya o les actuacions de David Zambrano procedents d'Amsterdam són algunes de les propostes. Per descomptat, també hi haurà espai per a la dansa contemporània sorgida a Euskal Herria. Entre altres, la companyia de dansa Krego-Martin, l'últim treball del gasteiztarra Damian Muñoz i el programa de Mikel Aristegi, entre altres. Muñoz compta amb assentaments a Catalunya i Itàlia. Aristegi, per part seva, és present a Berlín, on treballa des de fa anys. “Ens interessen les propostes dels dantzaris locals –en paraules de Tagua–, la gent que treballa allí... Ens agrada crear ponts, encara que treballem a l'aire lliure, que mantinguem la connexió d'aquests ballarins amb el País Basc. Encara que les raons han sortit fora de la raó, per a nosaltres és important crear, impulsar i mantenir aquesta comunitat de ballarins bascos”.

Es tracta d'un aparador per al públic, Lekuleku. Permet al creador local establir relacions internacionals. La raó de la devolució a qui treballa en l'exterior. Però sobretot, el programador vol que sigui una excusa per al gaudi de tots, perquè “la cultura també és oci, un divertimento sa”.

També es convida al públic a ballar. “Per a tancar la vetllada, Inés Uriarte ens ofereix a tots la possibilitat de ballar. Pel que sembla, els espectacles de dansa animen a la gent a ballar. El curs serà obert, perquè ballar és una cosa social”. També s'oferirà a l'interessat la possibilitat de
compartir experiències i reflexions amb els creadors en el quiosc del museu Guggenheim de Bilbao. També hi haurà una projecció especial de vídeos sobre la xarxa de Festivals de Dansa en paisatges urbans de tot el món.
La Xarxa Ciutats que Ballen reuneix festivals similars a nivell mundial. Per exemple, de ciutats com Xile, l'Argentina, Austràlia, Cuba, el Brasil, Itàlia, el Regne Unit, Alemanya, Portugal, Suïssa, Suècia o Bèlgica. “El més curiós és veure les diferències d'aquests festivals, que depenen de la ciutat i de la realitat social que viuen”.

Per a acabar, hem volgut preguntar a Tagua sobre la salut de la dansa basca contemporània. Per tot el que s'ha invertit, ha destacat que ha estat molt rendible, que ha vist bé com a projecte o com a sector: “Als dantzaris que surten d'aquí i són a l'estranger els faig la mateixa pregunta quan venen aquí, com veuen el nostre. La resposta sol ser esperançadora, perquè creuen que el que es fa a Euskal Herria és de molt bona qualitat. Per descomptat, falta estabilitat, posar en valor el treball que es realitza. Avui dia, molts projectes de dansa no venen de grans companyies. Són petits projectes, puntuals, companyies de dansa que es reuneixen al voltant d'un projecte. Les relacions són més horitzontals, sovint fràgils, però que generen xarxa, sobretot, en la creació contemporània”.