Antigament, la terra era un disc pla envoltat d'un gran riu (o això creien els terrestres). C. va ser Tales de Milet. En el segle VII la Terra és esfèrica. Però no va tenir molt d'èxit i van utilitzar durant segles el disc per a dibuixar el món, fins que els grans filòsofs grecs, i sobretot Aristòtil, van aconseguir imposar-se l'esfericitat.
Una vegada que es va establir definitivament la forma, la Terra necessitava la mesura, i els científics van treballar en això. Un d'ells va ser el bibliotecari d'Alexandria, Eratòstenes, en el segle XV a. El segle III. La barrera tècnica, les fallades i els errors, van obtenir un resultat sorprenent: Una circumferència de 39.500 quilòmetres (la real és d'uns 40.000).

Però per a l'elaboració dels mapes, calia tenir en compte que el dibuixat sobre una superfície plana, vol reflectir una realitat realment rodona. Una vegada més, els grecs van ser pioners. En el segle XV a. En el segle II l'astrònom Hiparco va realitzar les seves primeres projeccions. La deformació era inevitable, però l'objectiu d'aquestes projeccions era desfigurar el menys possible el terreny. No obstant això, a partir d'ara, els interessos variats serien els que més aviat desfigurarien els mapes, i no els obstacles tècnics.

Trobada amb l'Església

Els romans es van mantenir en el mapamundi, però si els grecs miraven a la mar, ells a la terra. La cartografia romana no tenia més que un objectiu pràctic: ser un instrument per a exèrcits, recaptadors d'impostos, etc.Els
àrabs van conservar el coneixement dels clàssics enriquits amb els avanços de l'Índia i l'Orient Llunyà. Però a Europa les imatges del món basades en la pura religió es van convertir en habituals en l'Edat mitjana. Per exemple, els que dividien la Terra en tres parts simbòliques, expressant cadascun dels tres continents coneguts llavors. Europa i Àfrica estaven en la part baixa, separades per un riu, i Àsia en la part alta, on es creia llavors que el paradís era present.

Aquelles imatges que unien geografia i teologia no satisfeien les necessitats dels mariners. Per això, van començar a construir mapes més útils pel seu compte, utilitzant la brúixola procedent d'Àsia en el segle XII. Eren pràctiques i bastant concretes, però no tenien un altre objectiu que facilitar la navegació. Quant al coneixement del món, era la “cartografia” de l'Església catòlica. Per als europeus, les terres llunyanes estaven plenes d'éssers fantàstics i de riqueses sense descobrir.

Coneixement estratègic

En els segles XV i XVI, l'espansionismo de les potències marítimes europees va revolucionar la cartografia. En tot just 50 anys, la visió del món es va estendre per complet. En el Renaixement, la ciència es va alliberar de la cadena de la religió i van començar a donar al món l'aspecte que avui té el mapeador. Mercator, en l'atles publicat en 1569, va reunir la majoria de les característiques de la cartografia moderna i a la fi del segle XVI, si bé encara existien territoris desconeguts, el món tenia una imatge similar a l'actual.

Però la cartografia es va convertir en un coneixement estratègic fonamental. Així, el desenvolupament de la ciència, els instruments de mesura cada vegada més moderns, els descobriments dels territoris d'Amèrica i Oceania… van portar mapes físics cada vegada més precisos, però les limitacions imposades pels interessos polítics van provocar mapes polítics cada vegada més deformats. Per exemple, al final de les guerres napoleòniques, un dels principals objectius del Congrés de Viena de 1815 va ser redibuixar el mapa polític d'Europa. I no hi ha més que mirar el mapa polític d'Àfrica per a adonar-se de la desfiguració política de la cartografia.

A més, durant segles, la majoria dels atles del món han considerat a Europa com a centre neuràlgic. L'eurocentrisme també s'ha imposat en el mapamundi. Així, ens hem acostumat a veure el nostre continent en proporcions adequades en mapes de tot el planeta, sense donar molta importància al fet que Oceania, Groenlàndia, Alaska o l'Antàrtida apareguin completament deformada. Com escriuen els guanyadors de la història, els mapes els dibuixen els vencedors.

Però no cal anar lluny en el temps ni en l'espai per a ser testimoni de la deformació dels mapes.

Noves ferides del mapa del País Basc

“Hem de perseguir i castigar les escoles que conten la història d'Euskal Herria amb Navarra”, va dir el president del Govern de Navarra, Miguel Sanz, en 2003. L'ex president del Govern espanyol, José María Aznar, per part seva, va llançar en 2008 un “Euskal Herria és un frau”. Aquest mateix any, “Zapatero ha donat un termini de dos mesos perquè el terme Euskal Herria s'esborri del Currículum de les escoles basques”, vam llegir en un article del diari El Correu. El Tribunal Superior de Justícia de Navarra va declarar il·legals tots els llibres de text en basc que continguin la paraula Euskal Herria.

Per a llavors, d'un dia per a un altre, es va canviar el mapa del temps en Euskal Telebista. I avui dia, si entres en la web d'Euskalmet, el mapa de la CAB apareix en primer lloc, però si fas clic en un dia, també podem saber quin temps farà en Iparralde i Navarra (encara que es marquin més clarament els límits de la CAB).

Aquesta espècie d'esquizofrènia cartogràfica és més greu en l'educació. En els llibres de text en basc el concepte Euskal Herria s'està convertint obligatòriament en Euskadi, i els mapes de la CAB estan substituint als del País Basc. Això significa, per exemple, que l'any passat un alumne de 12-13 anys tenia mapes d'Euskal Herria en el llibre de Ciències Socials, i que l'any que ve només estudiarà Geografia i Història de la CAB. Independentment de les qüestions ideològiques, la lògica pedagògica diu que la limitació de la història medieval o medieval dels nostres territoris a la CAPV i l'exclusió de Navarra no té sentit. I, en plena crisi, la lògica econòmica diu que preparar tres llibres de text separats per als alumnes de basc (CAB, Navarra i Iparralde) no és viable. Però fins que la lògica imperi, els alumnes aprendran una història basca absurda sense Regne de Navarra, i els que estudiïn basc a Navarra i Iparralde hauran d'imaginar que viuen en la CAB.

Cap a la cartografia social?

Els maperos o llibres de text del temps al País Basc encara tenen treball per a adaptar els mapes a la voluntat de les autoritats. Però, en general, la cartografia clàssica està a punt de morir, a favor de la cartografia automàtica aportada per les noves tecnologies. Les imatges de satèl·lit de Google Maps han esborrat la imatge romàntica dels cartògrafs pintats per Vermeer, els navegadors dels cotxes han substituït mapes de carretera plegables plegables de paper…

Alguns creuen que els nous cartògrafs han de recórrer a l'especialització si volen sobreviure. Per exemple, un dels principals desafiaments del món és la gestió de l'aigua, i la cartografia hidrològica pot tenir un futur.

Però hi ha una alternativa més àmplia: la cartografia social. En paraules de l'antropòleg colombià Vladimir Montoya, “els mapes oficials són eines de coneixement condicionades per les relacions de poder i dependència. Les censures del pensament cartogràfic flexibilitzen la rigidesa geogràfica tal com la reclama el poder i introdueixen llacunes, silencis que la tècnica pot resoldre però que l'ordre polític imposa”. En la seva opinió, els mapes no sols representen el territori, sinó que també creen el territori. I la cartografia social hauria d'ajudar a crear un territori més just. Diu que la cartografia tradicional l'han realitzat “experts externs” i que la cartografia social s'ha de fer “des de dins”, que els mapes s'han de fer tenint en compte els coneixements de tots els agents socials locals.

I així, potser l'art de distorsionar el territori comenci a modelar el territori.