En els últims temps, a Euskal Herria s'escriu per maternitat, tinc aquesta impressió. No obstant això, si durant mig segle han passat revolucions, incloses les feministes, em sembla que hi ha una perspectiva parcial: la dona que es materialitza en una maternitat idealitzada, en la qual els esments són de diverses cares o èpoques, cristal·litzades, el compliment i la dominació al·legòriques de la dona a través de la maternitat, en definitiva, les mateixes de la societat tradicional i patriarcal.

L'embaràs, la imatge perfecta i rodona de la dona, el sofriment de la necessitat infantil, el part i l'esment de les arts de les primeres setmanes: encara que siguin certes, difícilment es pot imaginar que hi hagi poques coses més lluny per a explicar-les. En comparació, encara que la maternitat és part de la dona, on s'esmenten tots els altres aspectes?

En primer lloc, no hauríem de callar l'altre costat d'aquest idíl·lic aspecte de la maternitat, és també una situació difícil, física i psicològicament, a llarg termini, que en certa manera, nega aquesta societat tirànica del benestar: cansament, sensació d'asfíxia, angoixa per a tots i de demà a la nit, cada dia, estimar el que passi, perdonar, oblidar, fer-se passar per tota la resta.

D'altra banda, la maternitat és molt més llarga que la que, des del desig infantil fins a la criança, s'ha emportat durant tota la seva vida clavada en els cossos de la ment. Què hauríem d'esmentar al nostre país, sobre la urgència, l'absència de desig infantil o la impossibilitat de tenir fills per l'una o l'altra raó, la pressió social que potser també semblen?

En una forma més àmplia i per sobre de tot, com la maternitat no és més que una part de la dona, i després de tantes coses canviades al País Basc, no crec que les dones no es queixin de la seva situació, dels seus fills, de la seva condició de dona, del seu paper en aquesta societat, de tot el tirànic de la societat i del seu desenvolupament com a mares, és clar, com a persones, treballadors, militants, agents. I d'això no sento res. Al cap i a la fi, els maldecaps que tenim els dels nostres dies.

Pot ser que s'equivoqui, però, almenys fins mi, no s'ha arribat encara a conèixer la complexitat de ser dona i mare en aquest país i, sigui veritat o no, m'agradaria veure-la tractada, és a dir, per a agitar els racons, hi ha aquí la necessitat d'uns Elisabeth Badinter que poguessin prendre pintures per a representar totes aquestes problemàtiques.