La ‘carta de poblament’ de 1383 és la primera referència documentada d'Urretxu. Abans, els caserius dispersos al voltant de l'ermita de Santa Bàrbara formaven un barri, una espècie d'anteiglesia. La creació del poble els va dotar d'una certa protecció i estabilitat, així com d'una sèrie de drets, a més d'augmentar el comerç. Urretxu va ser fundada pel rei, i d'aquí li ve el seu nom, Vila Real.

Va ser dissenyat pels propis veïns dins dels límits del terreny cedit pel rei Urretxu, sent el centre de forma rectangular, travessat per dos carrers principals: Goikokale i Barrenkale, l'actual Iparragirre. Fora dels límits, els carrers Errebala, Areizaga i Nekolalde (rodalia), i el barri de Santa Bàrbara, capçalera de l'ermita del mateix nom, a dos quilòmetres del nucli urbà. Avui dia, aquesta estructura medieval es pot veure clarament en Urretxu.

Palacios elegants

Caminant pel nucli urbà ens trobarem amb nombrosos edificis significatius; en Goikokala, per exemple, moltes cases conserven el solar medieval, encara que les restes de construcció més antics són del segle XVII. La casa Aizpurunea, avui Kultur Etxea, que va ser reformada fa més de tres dècades, conserva l'aspecte d'una època. En l'actualitat, Aizpurune és també la seu del conegut museu de minerals i fòssils d'Urretxu, Urrelur.Al carrer
Iparragirre, en Faktoria, Bikario, Galdosenea i Barrenetxea són alguns dels edificis més emblemàtics. No podem deixar d'esmentar el palau de Corral-Ipeñarrieta, actual Ajuntament. Es tracta d'un edifici espectacular, amb un mur frontal de pedra calcària rosa, que alberga a les seves sales interiors diversos quadres, la majoria retrats de persones històriques que han donat nom a alguns carrers d'Urretxu, entre elles el gran Iparragirre. També són ressenyables els edificis que mereixen una visita obligada la casa Areizaga Jauregi i el palau d'Ipeñarrieta, pròxim a l'ermita de Santa Bàrbara, el més emblemàtic d'Urretxu. A més de l'església de Sant Martí de Tours, per descomptat.

Cinc segles d'imatges

L'església de Sant Martí de Tours va ser construïda a la fi del segle XV. Consta de tres naus i en un principi s'assemblava a l'ermita de la Verge de l'Antiga de Zumarraga. Diverses de les remodelacions que ha sofert al llarg dels segles li han donat un aspecte actual.su
ubicació li confereix una certa grandesa: es troba entre els dos carrers principals, ocupant un gran espai. La seva proximitat als murs del casc li donaria, en una època, l'aparença d'un castell medieval, ja que la torre seria visible des de lluny. Durant l'absència de l'Ajuntament, es van conservar a l'Església els documents i el segell de la vila, així com les armes i altres béns patrimonials. Allí se celebraven també reunions i altres celebracions.

Les bigues de l'interior de l'església són de pedra, però no totes: les del centre són de fusta. Precisament en aquest límit, el cor en forma d'O que en els primers temps es dirigia des de l'interior de l'església fins a l'altar, descansava. El cor es va retirar. Si s'hagués mantingut, estaríem davant un temple molt semblant a l'ermita de l'Antiga de Zumarraga. Les portes de l'església, tant la principal com la posterior, manquen d'adorns peculiars, i segurament és aquesta senzillesa la que els dona bellesa. Tota l'estructura del sostre és de fusta i guarda similituds amb la d'Antioco, o almenys en un principi, ja que posteriorment ha sofert transformacions. El sostre de fusta té dos vessants i una estructura complexa formada per un munt de taules, com si fos el casc d'un vaixell. Posada al revés, per descomptat.

Què, Urretxu allò de Zumarraga

En la segona meitat del segle XVI l'església va ser remodelada pel mestre del poble Juan de Lizarazu. Fins llavors, l'església d'Urretxu era molt semblant a les esglésies d'altres pobles de l'entorn (Antio, Ezkio, Itsaso, Astigarraga i potser també Legazpi). A l'ésser el model el mateix, no hi havia menyspreu entre ells.

No obstant això, en aquella època, Zumarraga es va proposar construir una nova església en el nucli urbà, adaptada als nous temps, i Urretxu, veient això, va transformar la seva, encapçalada per Juan de Lizarazu. Els recursos, no obstant això, eren escassos i la transformació va ser mediocre. Li van demanar molt a Lizarazu i no li van oferir molt a canvi. La llibertat de fer el que voldria potser era una de les raons per a acceptar l'encàrrec. El fet de ser fill de poble també havia de veure. Velles històries.