La pròxima volta de les eleccions gregues és el 17 de juny, quan se celebren els comicis. L'establishment europeu ens adverteix que aquestes eleccions són vitals: no sols el destí de Grècia, sinó també el de tota Europa. Un resultat, diuen els bons resultats, permetria seguir endavant amb el procés dolorós però necessari a través de les retallades. Alternatiba – guanyar el partit ‘d'extrema esquerra’ Syriza – seria el vot al caos, la fi del món que coneixem (europeu). (…)

El 17 de juny hi haurà una opció real: d'una banda establishmenta (Nova Democràcia i Pasok), per l'altre Syriza. I, com sol succeir sempre que s'ofereix una opció real, establishmenta està terroritzat: el caos, la pobresa i la violència, diuen, si l'elecció és dolenta. (…)

Si Syriza gana, l'establishment europeu voldrà que aprenguem de la manera més dura el que ocorre si algú intenta trencar el mal cicle que la tecnocràcia de Brussel·les i el populisme antiimmigrant han creat amb la complicitat mútua. (…)

Només una nova ‘heretgia’ representada per Syriza pot salvar el que es mereix salvar del llegat d'Europa: democràcia, creença en la ciutadania, igualtat, solidaritat, etc. Si derroten a Syriza, l'Europa que ens queda és ‘una Europa amb valors asiàtics’, que, per descomptat, no té res a veure amb Àsia, però sí amb la tendència del capitalisme actual a trencar la democràcia.

Aquesta és la paradoxa que manté el ‘vot lliure’ en les societats democràtiques: una persona és lliure d'elegir si fa una bona elecció. Per això, quan hi ha una mala opció (com quan Irlanda va rebutjar la Constitució de la Unió Europea), aquesta opció es considera un error, i l'establishment exigeix que es repeteixi el procés ‘democràtic’ per a corregir l'error. Quan el primer ministre grec, George Papandreou, va proposar a la fi de l'any passat un referèndum sobre l'acord de rescat de l'eurozona, el mateix referèndum va ser descartat com una opció falsa.

Hi ha dues històries principals en els mitjans sobre la crisi grega: la història alemanya europea (els grecs són irresponsables, mandrosos, balafiaments, evasors d'impostos, etc.) i la història grega (la nostra sobirania nacional està amenaçada per la tecnocràcia neoliberal imposada per Brussel·les). Quan es va fer impossible ignorar la greu situació dels ciutadans grecs, va sorgir una tercera història: els grecs es presenten ara com a víctimes que necessiten ajuda humanitària, com si el país hagués estat colpejat per una guerra o una catàstrofe natural. Encara que aquestes tres històries són falses, la tercera és probablement la més detestable. Els grecs no són víctimes passives: estan en guerra amb l'establishment de l'economia europea i necessiten solidaritat en la seva lluita perquè també és la nostra lluita.

Grècia no és una excepció. Es tracta d'un dels principals laboratoris d'un nou model socioeconòmic que s'aplicarà potencialment sense límits: una tecnocràcia despolititzada en la qual banquers i altres experts estan autoritzats a destruir la democràcia. Salvant a Grècia dels seus supòsits salvadors, salvarem a la mateixa Europa.

-----------

London Review of Books (25 de maig de 2012)