Ruper canta l'ardu que és ser basc i Nagore Aranburu ho confirma en un dels dos monòlegs que el Bodólogo posa en escena en el programa. Egoitz Lassa, Mikel Pagadizabal i els tres caminen de poble en poble oferint un programa d'al voltant d'una hora de durada, prenent com a excusa que tornen d'unes noces en monòleg alternativament. Aranburu parla de la càrrega de ser “basc”, de les festes de les ikastoles, de la txosna, de les explicacions a les gires sobre Euskal Herria o de l'obsessió per l'esport. I molts dels públics ens hem sentit identificats, ens hem vist reflectits. Partint de tòpics i estereotips i vestits amb el toc d'exageració que necessita l'humor, les veritats afloren per part dels tres humoristes, introduint reticències al model de societat en el qual vivim (consumisme, cultura de les societats gastronòmiques, esclavitud de l'estètica…).

En qualsevol cas, diria que l'espectacle ha aconseguit escapar a l'etiqueta “basca” i convertir-se en universal. Sí, sovint se citen referències culturals i vivències d'aquí, i hi ha passatges que no podem entendre més que els bascos, però més enllà del costumisme, a tot arreu l'humor és el mateix, a vegades dolent i a vegades bo, dolent per a uns i bo per a uns altres. Cal saber encertar en el contingut i en el guió, treure el tema a relluir, fer humor clar i crític. En aquest sentit, no tots els monòlegs m'han atret per igual i personalment, el que més m'ha agradat és el que Pagadi ha escrit sobre l'Església –i els maldecaps de missa–, i el que Aranburu ha comptat sobre el caràcter basc.

L'humor és universal, diem, important i exportable. També és important saber a quin model es dirigeix. Verge santa! Quant al programa de televisió, Aritz Galarraga recomanava en la secció Ecografies de Berria –citava com a exemple el Le Petit Journal– que els bascos ens iniciem en la diversió i que ens prenguem més de models d'Espanya que de França. Què pot haver-hi més maldestre que una còpia maldestra de models maldestres?

No és el cas. Els bodologistas han mirat el dia a dia des del seu punt de vista i han interpretat una bona representació, cadascun amb el seu estil. No estem acostumats a escoltar monòlegs en basc, i han donat el tractament més adequat a la llengua: el basc del carrer, viu i decent, com no, fresc i natural, acompanyat de jocs de paraules i expressions. Per a aquests temps, al cap i a la fi, el Bodólogo és una bona via de fuita per a deixar una tarda les penes enrere.