Com l'existència és un dubte incessant, Jose Inazio Lassa (Olaberria, 1956) cerca en altres persones i en l'amor els agafadors provisionals en aquesta espessa entre les fulles del temps. L'editor ha triat bé quin poema posar com a exemple, ja que il·lustra perfectament aquesta idea –l'amor vs. la deriva–: “Pulsacions internes, plenes de sorpreses,/ fent cas a la desgràcia, suspicàcia./ Però, quan es posen amb tu,/ destrueixen el temps”. Per què anar a la

poesia, doncs, a la recerca de respostes a les grans qüestions? Probablement de nosaltres mateixos, tota reflexió ha de començar a partir de les profundes preguntes del silenci intern. És un corrent que està cobrant un gran pes en la poesia basca el que uneix la filosofia i la lírica, imposant una ètica especial a l'estètica. A l'elegància de l'haiku i a la simplicitat de la poesia pura, l'escriptor afegeix, per tant, un exercici sempre estèril, sempre necessari per a captar el misteri.Al llarg del llibre

es pregunta què és la fascinació i quina realitat. Mitjançant l'aplicació de la tautologia i la repetició, Lassa va construint una veritat constant: que no hi ha veritat, sinó la consciència de cadascuna. Cal dir al seu favor que aquest discurs no és retòric ni insignificant i que mira de manera original a això de sempre. És un viatger que explora en un mateix.Cada lector decidirà si pot o no recórrer els camins que
proposa Lassa. Uneka Pot ser massa àrid entre les fulles del temps perquè el passeig pels territoris del pensament és sec. En definitiva, aquest tipus de poesia no busca el ressò en el pensament: és el pensament. La introspecció, la reflexió, la necessitat de sortir de dins… tot ve carregat de poesia, i no al revés.

I gaudeixo amb les entrevistes a Lassa, i em sembla interessant el raonament dels qui creïn en la capacitat de la ment per a millorar la realitat. El mateix escriptor diu que li costa entendre la tendència que hi ha de deixar a un costat la paraula filosofia, i reivindica “un altre tipus de preguntes”. No obstant això, quan tom a les meves mans un llibre com aquest, gaudeixo de la poesia de la digressió: busco en els llibres mentides, excentricitats, reminiscències, bellesa i fins i tot lletjor, i les literatures com la de Lassa no m'ofereixen. Sempre igual, sempre es mesura, sempre quatre… al final se'm fa duro tant de filtre tautològic, tant de càlcul filosòfic.