És com una declaració de guerra: ja saps com comença, però no com acaba. Després de deu anys, això és el que ens ha passat. Sabem com van començar les il·legalitzacions: “Avui és un mal dia per a Batasuna, per a ETA i per a tots els terroristes, és un bon dia per als demòcrates i per a tots els que han sofert contínuament l'atac terrorista”, va dir el ministre de Justícia d'Aznar, Ángel Acebes, el mateix dia en què va entrar en vigor la Llei de Partits. Però, sabem com acabarà tot això?

Herri Batasuna va tenir seriosos problemes a l'hora de crear. La coalició va trigar diversos anys a registrar-se com a partit. El fiscal no va parar de lluitar contra ell en els tribunals, l'ambigüitat dels estatuts i el reconeixement imperial de la Constitució espanyola. En 1986 el Tribunal Suprem va aprovar la legalització. L'advocat Txema Montero va qualificar el cas de “enfrontament polític” i, sense adonar-se, va descriure el que succeiria en els tribunals en les pròximes dècades.

En 1997 es van iniciar grans operacions contra les estructures polítiques de l'esquerra abertzale, quan per ordre del jutge Baltasar Garzón – inventor de la teoria “tot és ETA”– van ser detinguts els membres de la Mesa Nacional d'HB. En els anys següents van augmentar les batudes i l'esquerra abertzale va considerar que l'Estat havia començat a exercir de facto la il·legalització: “Hego Euskal Herria està en situació d'excepció. Abans ho establia Franco per decret, ara es fa canviant la llei”, va dir el portaveu d'EH Bildu, Arnaldo Otegi. Es tracta de setembre de 2000, i la policia nacional acabava de detenir a 20 persones per pertànyer a l'organització Ekin. Caminava fetillat, com si predigués el que anava a venir.

Els elements per a la modificació de la Llei de Partits van començar a germinar al llarg d'aquests anys. Després de la derrota de Lizarra-Garazi, ETA va cometre nombrosos atemptats contra càrrecs polítics, jutges, periodistes, etc.; grups com a Fòrum d'Ermua van augmentar la seva capacitat d'influir en l'opinió pública; després de guanyar per majoria absoluta les eleccions espanyoles de març de 2000, l'acnarismo tenia les mans lliures per a actuar contra el “entorn d'ETA”; al desembre de 2000, PP i PSOE van signar l'Acord per Creuament i Blinistas.

Les eleccions basques de 2001 es van celebrar en plena tensió, com un plebiscit entre el tàndem constitucionalista Major Orella-Rendondo i Ibarretxe. Tal com l'esquerra abertzale va caure, va anar augmentant la coalició PNB-EA, i Ibarretxe va ser nomenat lehendakari per segona vegada en el Parlament Basc. En 2009, quan va deixar el càrrec, Ibarretxe va explicar que, després de les eleccions de 2001, el PP i el PSOE van començar la “estratègia” d'expulsió dels nacionalistes d'Ajuria-Enea, i en aquesta camisa va introduir la Llei de Partits Polítics.

Una llei carregada amb metralla

Mentre tot això succeïa, Ignacio Astarloa ja conspirava. El sotssecretari del Ministeri de Justícia era l'encarregat d'elaborar la Llei de Partits. Astarloa ja va ser lletrat del Parlament Basc i del Congrés dels Diputats en el passat i coneixia molt bé les portades del Dret Constitucional. Malgrat ser pares euskaldunes, Astarloa és el paradigma del PP antivasquista, com ho demostra el rebuig a l'ús de les llengües “cooficials” en el Congrés, i així ho va demostrar al març de 2002 quan va mostrar el seu bressol als representants del PSOE: “Aquesta llei és excel·lent”.

A més del menyspreu majoritari al País Basc, la llei va generar recels en els sectors més progressistes d'Espanya, que podrien ser contraris a la Constitució. Fins i tot Amnistia Internacional o la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides van mostrar els seus dubtes. Estar fet ad hoc per a il·legalitzar Batasuna, que el procés d'il·legalització pugui ser iniciat pels parlamentaris, que la retroactivitat de la llei sigui indefinida… Finalment, va ser aprovat per les esmenes del PSOE i CIU en el Congrés a principis de juny i poc després va entrar en vigor.

L'article 9 del capítol segon i l'article 10 del capítol tercer estan carregats de metralla: el nom del partit, la trajectòria dels membres del partit, l'actitud cap a la violència... Però, al mateix temps, és una llei escrita en un llenguatge ambigu i indeterminat (fomentar, refondre, donar cobertura…), per a posar la diana on es vulgui.

Per tant, només quedava per disparar en aquella glopada d'estiu de 2002. Garzón ho va fer el 26 d'agost, quan va ordenar a l'Ertzaintza tancar les seus de Batasuna i posar fi a les seves activitats. En pocs mesos, l'esquerra abertzale va entrar en l'era de la clandestinitat.

Després de Batasuna, Herri Batasuna i Euskal Herritarrok, les il·legalitzacions se succeeixen l'una a l'altra: cinc partits polítics (EAE-ANV, PCE-r, ASB, EHAK i Askatasuna) quatre plataformes electorals (AuB, Aukera Guztiak, Llista de Ciutadans i D3M), una coalició de partits (EH) i diverses desenes. Molts dels membres que han participat en els mateixos han estat detinguts, processaments i empresonats utilitzant el codi penal, segons ha informat la Policia.

L'últim exemple és el de tretze persones de la plataforma D3M hautes. El judici contra ells es va celebrar el maig passat en l'Audiència Nacional espanyola i el fiscal ha demanat per a ells cinc i sis anys de presó per un delicte de pertinença o col·laboració amb organització terrorista.

Milers de ciutadans i ciutadanes s'han quedat sense poder votar oficialment a la seva opció política –en les eleccions forals i municipals de 2003, per exemple, es van anul·lar 126.000 vots– i altres centenars no han pogut participar perquè estaven “contagiats”. Així mateix, tots els hemicicles han estat distorsionats per la Llei de Partits al llarg d'aquesta dècada.

Als pobles petits, a més de la tensió, s'han pogut viure esperpents. Així, hem vist als representants del PP a l'Ajuntament de Lizartza recollint la bandera espanyola, i hem vist als veïns d'un poble com Ondarroa fent insubmissió fiscal… La conseqüència política més evident es va produir en 2009, quan Patxi López va aconseguir el Govern Basc.

Crear i alimentar la gàbia

L'esquerra abertzale ha intentat estar de l'una o l'altra manera en les eleccions, i en alguns casos, ha utilitzat la mínima escletxa de la llei per a aconseguir representació en les institucions. No obstant això, en la majoria de les ocasions en què s'ha pogut presentar oficialment, el context polític li ha ajudat. Així va succeir amb la meitat de les llistes de l'ANV-CAPV en 2007 –última sessió del procés de Loiola–, i així ha succeït amb Bildu i Amaiur en 2011 –fase final de la lluita armada d'ETA–. Qui no vol veure l'embranzida política darrere de cada decisió dels tribunals espanyols té les parpelles pesades.

No obstant això, el maquinista dels aparells d'Estat ha creat una espècie de Frankenstein jurídic litigiós, que ha fet una gran feina jurisprudencial per a argumentar les il·legalitzacions: En el cas d'AuB, per estar en partits dissolts; per no haver utilitzat la repulsa a la violència com a signe de repulsa en el cas contra la Llista Ciutadana; per quedar provada la “intenció d'estafar” en l'assumpte d'Aukerak… i segueix.

Per si no fos prou, els dos principals partits d'Espanya han anat alimentant a la bèstia, encara que sigui per a demostrar l'antiterrorista que ha estat a Madrid. Així, en 2010, davant els rumors d'un nou procés de pau, se'ls va collar fort els caragols a la Llei de Partits Polítics i a la Llei Electoral: els estatuts hauran de condemnar la violència; els temps d'impugnació augmenten; fins i tot després d'haver estat elegits en les eleccions, els regidors podran ser destituïts si s'il·legalitza la seva marca política...

En una entrevista a Argia, Emmanuel Pierre Guittet afirmava que una vegada creada la llei antiterrorista no es pot parar l'engranatge d'aquest arsenal, estem obligats a jugar amb ells.

L'enfrontament " polític" dels tribunals va ser portat per Batasuna fins a Estrasburg, però la confirmació de la il·legalització en 2009 va ser un veritable extrem. Quedaven dues opcions: mantenir-se en la clandestinitat i ser discriminats o cabre en el vestit estret deixat per la legislació espanyola per a exercir l'activitat política. No sabem quin pes va tenir aquest dilema en el procés de reflexió que va portar a l'esquerra abertzale a una nova estratègia sense “m”.

Divuit mesos després, Iñigo Iruin va deixar bocabadats a tots ells en el Palau Euskalduna quan va començar a enumerar els estatuts de sortu: rebutjar la violència “amb contundència i claredat”, acceptar “de paraula” els continguts de la Llei de Partits, imposar sancions disciplinàries als militants...

La majoria dels experts en dret i juristes coincideixen que aquests estatuts haurien de ser legals per a Sortu. Set dels setze magistrats del Tribunal Suprem han signat un vot particular i el precedent de Bildu és un bon senyal, però no la intenció del pp i del PSOE de remodelar el tribunal del Tribunal Constitucional en les últimes setmanes.

Una vegada més l'ombra de la mà negra política. Ells hauran de decidir: o continuar donant menjar, o per una vegada sacrificar a la fera de la gàbia.