Els caps de setmana per a treure això, plens d'actes i probablement escrit també de possibles coalicions, ho resumim: dins d'un any tindrem al lehendakari que es considera nacionalista a l'Oest. Jeltzale o sobiranista, qui guanya les eleccions i com jugar les cartes. Als ciutadans ens toca mirar i votar. I empènyer per a superar les conseqüències del conflicte. Hi ha gent que els vol a casa perquè els volen, però els que no els volen també saben que sense això no es pot tancar. O tancada, fins i tot si es considera oficialment tancada, automàticament oberta. Més clarament deia Ed Miliband a l'octubre de l'any passat: si no s'abordava el tema, Europa parlava que centenars de militants que tenia amb males perspectives de vida i empipament haurien d'enfrontar-se a la situació. No és una perspectiva habitual, però, des de qualsevol punt de vista, el britànic insistia en la necessitat de tancar bé el tema dels presos.

S'entén, en certa manera, l'estratègia d'Espanya de fer retrocedir tot això, també el desig de desesperació. Sobretot pel fet que la il·lusió ha batut l'independentisme. I, tancant aquesta taula –diguin “tècnica” o “militar”–, sabent que ve l'altra taula: que la base del conflicte en si, no tant l'idioma o l'estat medieval dona més legitimitat, sinó que dos territoris que pertanyem a l'Espanya del segle XXI però que ens considerem a nosaltres mateixos com a nació deslegitimen a tot l'Estat. I per a això ha de preguntar-se, amb tots els riscos: volen seguir dins de l'Estat o crear un Estat separat? Des d'un punt de vista democràtic, el primer donaria a Espanya una força vital per a trencar segles d'entossudiment i endinsar-se amb naturalitat en el context democràtic d'Europa. El segon, després del trauma inicial de la “pèrdua” de dues nacions riques, també li faria bé perquè s'acceptés i prosperés en el que hi ha.

Aquí estan les coses que ha de debatre aquesta “segona taula”. En la pel·lícula Gazta zati zat, de Jon Maia, Angel Oiarbide afirma que “l'autodeterminació és un tema massa seriós per a deixar-la en mans dels partits polítics”. Han donat una lliçó inoblidable, començant a Idiazabal i seguint en el Goierri, amb la iniciativa Món de les Nacions. Ajuntar als diferents i debatre sense prejudicis, aconseguir acords i apostar pel bàsic: nosaltres volem decidir, ens correspon. Hem d'exercir aquest dret, per a poder viure tranquils d'una vegada per sempre aquest drama d'aquests anys. Hem d'unir-nos a aquest Món de les Nacions.