Sociòleg i doctor en Història per la Universitat Pública de Navarra, Monteano és tècnic superior de l'Arxiu General de Navarra. Nascut a Pamplona, viu en Villava, en substitució del grup EA-Atarrabia, que va ser alcalde de la localitat en 1999. Porta deu anys estudiant la conquesta de Navarra i la seva obra més significativa és La guerra de Navarra (1512-1529). Crònica de la conquesta espanyola, publicada en 2010 per Pamiela.

Podríem dir que és el treball més profund dels últims anys sobre la conquesta de Navarra. Es basa en fonts directes, sobretot de l'Arxiu General de Navarra i de l'Arxiu de Simancas. En el llibre de Monteano es respira la història asèptica, a través de fets concrets se li donen claus al lector perquè ell mateix tregui les conclusions.

El llibre suggereix que la conquesta va tenir moltes vicissituds. La data clau va ser la de 1521 –Batalla de Noáin–, a partir d'aquí va començar una “segona conquesta”, més dura, amb un control polític més rigorós, amb altres protagonistes… D'altra banda, l'exèrcit espanyol va envair Navarra, no de Castella o d'Aragó; és a dir, Navarra no va participar en la creació d'Espanya, sinó que va ser “integrada per imposició i violència”. Per contra, a Navarra no existia encara una identitat nacional sòlida, sobretot regida per la fidelitat als llinatges.

“El moment era perfecte perquè l'assemblea assenyalés quins eren els navarresos i quins no: tenien pares i mares navarresos i vivien en ella. En els dies successius, els diputats van presentar davant el Parlament Europeu les injúries de la Corona comeses en els últims mesos per violació dels furs. Entre les injustícies que no es van solucionar, alguns es van convertir en repetitius amb el pas dels anys: l'absència de jutges estrangers en els tribunals navarresos, la indemnització de danys per part dels exèrcits, la fi dels abusos de les tropes, etc. I, curiosament, una petició de major profunditat política: Les Corts van exigir la volta a Navarra dels territoris que antigament van ser seus, ‘especialment –deien– els llocs que des de l'Ebre es trobaven en la zona de Navarra’. Es referien a la sonsia? O Àlaba, Guipúscoa i Bizkaia també ho estaven reivindicant? (…)

Aprenent la lliçó del succeït fins a la rebel·lió de maig de 1521, l'emperador volia augmentar el seu poder. Pensava que per a conservar el Regne, calia tenir un bon govern i una justícia justa. Per a això, havia d'augmentar la seva influència en el Consell Real i treure a aquesta institució de les disputes que hi havia entre els partits polítics. En adonar-se que els navarresos, en primer lloc, farien jurar que es respectessin els seus furs –els furs no permetien que hi hagués cap altre jutge que no fos el navarrès–, va donar instruccions al virrei per a evitar-lo, perquè volia més llibertat per a decidir el que es corresponia amb els seus interessos. (…)

En la tardor de 1521, amb la creació d'un mini-estat legitimista en el nord de Navarra, la repressió va ser encara més dura. Només la recuperació d'Amaiur va animar a l'emperador a expressar el seu perdó general, encara que els legitimistes més destacats van ser eximits. El Papa recentment triat, abans d'anar a Roma, va demanar als seus hostes una amnistia per als mil agramontesos exiliats del Regne, que no havien conspirat per a portar als francesos. La resta, segons el parer del prelat, havia de ser castigat”.