En l'obra gegant d'Arturo Campión, la conquesta de Navarra té un lloc destacat. El pamplonés, que va participar activament en la vida política, li va tocar treballar en la defensa dels furs i de la vasquidad, i en les seves recerques històriques es percep la influència de la política sense dissimulació. Potser per això, alguns han intentat desprestigiar la seva recerca. María Puy Huici Goñi assegurava que Arturo Campion era un bon literat, però que no era historiador, que no havia condemnat la conquesta amb principis ferms i veritables. Aquesta visió obtusa es desmunta completament si s'analitza el treball de Campion. Emilio Majuelo ha treballat recentment la seva obra històrica en l'assaig La idea d'Història en Arturo Campion (Eusko Ikaskuntza, 2012). En ella assenyala que Campion treballava metodològicament els estudis i, encara que les seves idees estaven marcades amb “sang i foc”, no li va impedir participar en la “professionalització de la disciplina històrica” que s'estava estenent a Europa.
El que passa és que la ultraactivitat pública de Campion i les controvèrsies que va mantenir van ombrejar la seva recerca. La polèmica més sonada entorn de la conquesta de Navarra la va tenir amb Víctor Pradera a principis de la dècada de 1920. Volien construir el monòlit d'Amaiur en memòria de les “últimes caigudes” de fa quatre-cents anys. Al voltant de Víctor Pradera i Arturo Campión es va distingir un sector amb idees contradictòries. La Prada assegurava que la conquesta de Navarra estava plenament justificada i que “el nacionalisme pretenia enaltir al partit traïdor” amb aquest monument, al qual va anomenar “antinafar” a Campion i als altres. Campion tenia una habilitat tremenda per a la dialèctica i no es va quedar curt en la resposta; en l'article Més reflexions sobre la butlla ‘exigit’ i més detalls sobre la Conquesta de Nabarra va afirmar: “La meva actitud m'embolica amb orgull. En aquesta cuirassa rellisquen, sense ferir la meva fibra de fermesa, els més cruels tremolors: els que surten de la cobdícia dels paisans desnaturalitzats”.
Durant la polèmica d'Amaiur, Campión va escriure diversos articles sobre la conquesta. Segons Majuelo les va aprofitar per a completar la reedició del novè llibre de la sèrie Euskariana que portava temps a les seves mans: Nabarra en la seva vida històrica (Euskal Erriaren Alde, 1929). Allí va publicar un munt d'informació sobre la conquesta. Durant tota la seva vida va intentar la cerca de la “ànima” del regne navarrès i en el seu llibre deixa clar que amb la conquesta no es va produir un simple canvi de dinastia, sinó una “despersonalització” de l'ànima navarresa. El llibre va ser reeditat en 1971 per Manuel Irujo en l'exili, i enguany ha estat reeditat per l'editorial Txalaparta, ja que l'obra de Campion no té data de caducitat.
El padrí dels bascos, Joxemiel Bidador, va dir una vegada: “Es va convertir en un símbol de la dialèctica històrica i literària en la seva vida i la seva producció històrica, en el seu sentit ampli, és reflex d'això”. El pensament de Campion va posar la base per als euskaltzales aliens al nacionalisme d'Arana, també referent a la conquesta. És sorprenent el poc que s'ha investigat avui dia en aquest concret sector ideològic.
Aquestes buldas van ser molt eficaces per a capturar la seva corona als reis de Navarra, però davant les consciències honestes, els bulds no justifiquen aquesta acció. Historiadors espanyols molt aficionats a la política de Don Fernando i a la seva persona han posat de manifest la dura sentència que mereixia el robatori aragonès. (…)
La incorporació a Castella, en atenció a l'Estat de Dret, podria ser considerada en els primers temps com un mer canvi de dinastia, com una usurpació de la corona que no altera l'essència de les coses; però amb això, Navarra va perdre la seva personalitat pública internacional i va descendir a la categoria nacional subordinada, que ja no podia moure's més que dins del dret internacional privat. (…)
Navarra deixa cada dia de ser euskaldun4, cada vegada més, i també de ser navarresa. La llei de decadència és doble: una buida contingut euskaldun; l'altra, contingut navarrès; aquesta última llei funciona més lenta que l'altra”.
Immersos en la guerra contra els senyors i les esglésies comuneres, en 1521, Castella va obtenir l'ajuda del seu cunyat Enric de Navarra II.ak, el rei Francesc I de França, per a recuperar el regne de Navarra envaït, conquistat i ocupat nou anys abans.
Els pares Enrike... [+]
Memoria eta aldarrikapen eguna izan da larunbatean Amikuzeko hiriburuan. "Sekulan baino gehiago, gure izanetik aurkitu indarraz, bihar gu girena hazi", izan dira Zabalik elkarteko presidentearen hitzak, Nafarroa Bizirik eguneko ekitaldi ofizialean.
Els hereus ideològics dels conqueridors del Regne de Navarra són avui dia els partits polítics que gestionen mitjans com la producció intel·lectual patriarcal i EITB. Aquests hereus continuen amb el procés de colonització de Navarra, distorsionant els contextos històrics... [+]
El castell d'Amaiur (1522), en Baztán, va ser l'última fortalesa de la resistència enfront de la conquesta espanyola del Regne de Navarra. Els revoltats, amb el seu coratge, dominats també al regne d'Espanya, interpel·lats pels seus cors, buscaven aixecar-se contra els... [+]
Veureu fàcilment als espanyols d'una certa edat, que volen menysvalorar o reduir la gravetat d'alguna cosa: “A Cuba es va perdre més”, recordant la pèrdua de les restes de l'imperi colonial d'aquell any 1898. Els hongaresos també tenen una expressió semblant, que s'empra amb... [+]