Acaba de passar el 15 de maig. Al nostre país, diria que no té cap sentit de l'altre món, que no vivim tan intensament. Però és veritat que hem après a viure enfadats amb nosaltres, que fa un any no ens enfadem, no ens despertem, no ens aixequem. Quan dic el nostre, no pensis que em refereixo només a Euskal Herria, dic el nostre, per citar el que anomenem moviment social, el nostre, per citar el que significa la capacitat de mobilitzar al poble, el nostre és el nostre per a referir-se als qui ensenyem les dents a aquest sistema capitalista heteropatriarcal.

Aquí sabem que aquest paradís democràtic per a la pau que vivim avui dia, és poc pacífic i democràtic. Que la força policial no entén la pau, no l'entén mai, que les forces i mesures polítiques de dretes i violentes no tenen res de pacífic, que el masclisme viu un estat de salut incomparable, i mil coses més.

Abans de res això hem de dir-nos que vivim tots els dies uns M-15. Perquè la nostra vida no es consumeixi d'ira i desesperació, som molts els que prenem els carrers permanentment, els que no ens inclinem davant agressions masclistes, lesbofobas, autoritàries i repressives, els que recorrem milers de quilòmetres cada cap de setmana, els que intentem adaptar-nos a les noves formes de lluita i als nous escenaris, els que intentem veure el valor de la resta del treball pedagògic....

Perquè la paraula indígena sempre ha tingut un toc de resignació per a mi, i el terme dignitat sovint m'ha fet saltar les alarmes. Però el que és innegable és que tot això existeix. Que en l'Estat espanyol estem vivint una situació extrema, que és com per a crear una reactivació dels moviments, i que, encara que només sigui per això, m'alegraré pel dia que enguany toca en la M-12.

Jo mateix em repeteixo cada matí que tinc dret a fer més habitable aquesta vida, a lluitar per o contra el que penso que tinc dret, a no desesperar-me, potser i encara que és poc, perquè aquest resultat que pintarà de vermell França en el panorama europeu pugui alegrar-me, a no veure el telenotícies, a seguir endavant amb els meus, a perdre un dia els papers, a lluitar d'amor i d'odi en el següent. Al cap i a la fi, sí, perquè aquest és el nostre M-15. Res més.