Sembla que a França, inclosa Euskal Herria, estem a les portes d'un canvi. No oferirem una col·lecció política dels cinc anys que han passat, sinó una breu bibliografia del regne de Sarkozy. A pesar que en els Mass-mitjana l'omerta estava boja, alguns escriptors van denunciar la situació amb amargor. Poc després de la presidència de Sarkozy, va començar la batalla per la dissolució dels discursos del story-teller hipnòtic.

• De quoi Sarkozy est-il le nom. Alain Badu (Lignes, 2007).

El filòsof assegurava que la por garantiria l'Estat i que Sarkozy es convertiria en el protector dels ciutadans. El treball, el pàtria, la família trio es gallejava com en els millors temps de Vichy. De manera que el nom de Sarkozy s'elevava com una excusa contra tot el que ens deprimia.

• La nuit du Fouquet’s. Ariane Chemin i Judith Perrignon. (Fayard, 2007)

Però en la nit del 6 de maig de 2007 dos periodistes van mostrar molt bé el foc que anava a fer el nou lehendakari. En Fouquet’s es va reunir amb els més rics de l'Estat. Bastava veure la llista dels convidats per a saber quin amo del CAC 40 rebria els mercats i els honors de la pròxima legislatura: Bouygues, Arnault, Dassault, Proglio, Minc, Pron d'Alstom seria el portador del projecte de LGV.

• Rêves de droite: défaire l’imaginaire sarkozyste. Bufona Chollet (Zones, 2008).

La investigadora Bufona Chollet va prendre les idees del Sarkozymo i les desconstruyó a gran velocitat. En la nota del seu llibre va deixar traslluir el desig neoliberal que s'ocultava després de les paraules de l'hiperpresidente. En aquells dies contestava a un perseguidor casse-toi pauvre amb retret i ultratjava als ciutadans de moltes societats: emigrants, joves, pescadors, funcionaris, pagesos. El lehendakari es difonia en les pàgines de la revista People després de conèixer-se a Disneyland amb Carla Bruni. La política era un espectacle.

• Le président donis riches. Monique et Michel Pinçon (Zones, 2010).

Enquête sud l’oligarchie dans la France de Nicolas Sarkozy com a subtítol. Els rics eren els primers a servir-se, segons les lleis d'impostos, els números i els discursos. Al costat del reforçament deconplexado de la plutocràcia, tendia a criminalitzar a tots els opositors en particular a l'octubre de 2010 quan els sindicats empenyien les masses al carrer en contra de la reforma de les reserves. La policia havia escombrat diversos centres de vaga com si es tractés d'una milícia privada de la classe dels Sarkozy.

• Le quai d'Ouistreham. Florence Aubenas (Editions de l’olivier, 2010).

El conegut periodista va entrar de manera anònima en una empresa de neteja de Caen per a compartir el dia a dia dels seus precaris durant nou mesos. Aubenas mostrava la situació d'una societat que s'enfonsava lluny dels remolins del nepotisme, la majoria de les dones. Era la crònica del Gran Enrariment mentint l'essència de l'oració Travailler plus pour gagner plus de Sarkozy.

En cadascuna de les seves conferències, Sarkozy agitava ganivets en les matances per a multiplicar els seus sofriments i que la gent els muntés l'un contra l'altre. Cinc anys de vacil·lació moral. Insuportable. En el moment de la votació es va autoritzar que l'avortament fos mal consultor, amb el 18% dels vots dels neonacionalistes del FN, fins i tot als nostres pobles més petits. La mesquina política de Sarkozy va deixar França posposada cultural i socialment, dessagnada, hamicada de diners, vaga de xenòfoba i homòfoba, rancuniosa. Aquí degué succeir el veritable rupture enaltit que aconseguim comprendre gràcies als llibres que hem esmentat.