La desaparició dels peixos marins es pren de debò a Gran Bretanya. Les campanyes a favor d'una pesca més intel·ligent no es queden aquí en les frivolitats com l'espanyol Pezqueñines, no gràcies, ni en les queixes com les que s'escolten els nostres pescadors que “el besuc local es va acabar fa temps”. En els mitjans de comunicació del Regne Unit es discuteix de manera violenta sobre la pesca sostenible.
Des de 2010, per exemple, el cuiner Hugh Fearnley-Whittingstall escalfa la campanya Fish Fight (La lluita dels peixos, volta a trossos) per a denunciar que la meitat dels peixos que es pesquen en la Mar del Nord tornen a caure a l'aigua. Els vaixells d'arrossegament conduiran al port als d'algunes classes i els altres, que no tenen suficient valor comercial, els llançaran de nou a la bassa. La meitat del que s'arrabassa a la mar se li retorna després de la seva mort.

Els peixos grans cada vegada arriben més escassos a les molles d'Europa, d'algunes espècies no fa molt temps, i la culpa és en la majoria de les ocasions de la pesca, no sense motiu. “Però enmig del tumult –ha escrit Ruth Styles en la veterana revista The Ecologist–, entre les calentes discussions sobre la vida en la mar de Gran Bretanya, faltava una part d'aquesta història: la dels éssers humans”. És el que Monty Halls ha volgut conèixer i explicar en el documental i en el llibre que ha publicat sota el nom de The Fisherman’s Apprentice.

El britànic Halls, que avui té 48 anys, és conegut pel seu treball en el teatre. Militar en les marees angleses, va estudiar biologia i en els últims anys ha produït famosos programes de televisió, tant de passejos (seriï Fuita) com de criatures marines. També ha estat guia d'expedicions i va fundar o patrocina diverses societats filantròpiques, entre les quals es troba una del costat dels militars retirats.

La cadena BBC ha ofert en 6 capítols l'últim treball d'Halls The Fisherman’s Apprentice, que en basc diríem “L'aprenent del pescador” o simplement “Baporean txo”. Compte el que ha vist i après en un petit pot en un any.

Al periodista de The Ecologist li confessa que al principi va tenir por d'aquells homes crus. Ara, diu, defensarà als mariners mentre viva. “Em van rebre amb generositat, amb calor i amb curiositat, per descomptat. M'han cuidat i aquests pescadors no m'han cuidat quan érem allí, segurament avui estaria en el Canal [en la mar] perquè no sabia el que estava fent”.

Ha provat la dura vida de les tripulacions, aixecar-se d'hora, el treball fins a trencar la columna vertebral, els llargs dies i els curts sous. No pot sorprendre's que els joves no vulguin l'ofici. “Els homes tenen una edat mitjana de 49 anys. Ningú vol aquest ofici de Dickens. Els que venen han arribat perquè el seu pare també ha estat en la

mar”. Peix persistent pròxim

El treball dur, els escassos guanys i les estrictes normatives en els últims anys, en el futur seran encara menys benèvols. Just els que realitzen la pesca més sostenible. Halls va pensar: “De seguir igual, aquesta flota estarà morta dins de cent anys, les petites barques desapareixeran en els pròxims 30-40 anys. I llavors el Govern formarà una comissió perquè gent molt intel·ligent pensi en la fórmula més recent per a la pesca sostenible. I proposaran barques petites d'una sola tripulació, que aprofitin xarxes i cistelles estables, que pesquin diàriament per a vendre-les directament del vapor als pobles pròxims. Llavors es tornaran i s'adonaran: ‘Òstia!’ És el que estem fent avui...”

Encara que cada vegada sabem més sobre l'estat lamentable de la mar, en terra volem aconseguir molts peixos i a baix preu. I així com en terra s'han construït granges gegantesques per a satisfer la demanda de pollastre barat, en la mar s'han multiplicat els vapors grans i les tècniques de rampinya violentes, arrossegament, granja, etc.

Halls denuncia que, encara que el 80% de la flota britànica està composta per vapors petits, aquests a penes pesquen el 8% del peix que arriba a les taules. Les llanxes que pesquen prop de la costa són les que més cuiden del peix, però la guerra amb productes estrangers i la competència dels grans vaixells els porta al fons. “Si perdem la flota, i en això estem avui, amb ella perdrem els pobles costaners que viuen entorn d'ells, i perdrem la cultura i el patrimoni, que és un element fonamental de la identitat de la nostra illa”. També això és el que diuen els euskaldunes, o potser és així.

Per a tallar la deriva que pot acabar en el barranc, els canvis han de realitzar-se en els dos extrems de la corda, segons Monty Halls. “Els de terra hem de canviar els nostres costums, canviar les nostres formes de compra. Ignorem aquesta part del problema. Veiem més clar el que els pescadors han de canviar: han de canviar la manera d'utilitzar els aparells, han de respectar la zonificació que volem organitzar per a la conservació de la mar en 2013. Però també nosaltres hem de canviar i començar a comprar d'una manera més sostenible”.

Halls ha treballat en la miserable costa de Cornualla en el vapor de les febleses. Els crustacis es capturen en andanes i cistelles, misseres o llamàntols, llagostes i cabres. El que recapten se'ls paga als pescadors a un preu de 20 anys, per la qual cosa aquests estan obligats a treballar cada vegada amb més cistelles per a ser competitius enmig dels vaixells que instal·len milers de vaixells i de la mercaderia importada de l'estranger a dos sueldos.la
política de mantenir viu la mar haurà d'anar acompanyada d'una adequació de preus d'acord amb les lleis. Vull dir que els que viuen en terra s'acontenten amb comprar més car el peix si és pescat per petits vaixells. “M'adono que molts diran que és l'opinió d'una classe mitjana. Una dona que ha de tirar endavant a tres nens sols i sense treball et diu que el seu problema és buscar el peix més barat possible. Ho comprenc.  Però els qui tenim la capacitat de triar hem de donar un premi al peix capturat de manera sostenible”.

A Euskal Herria també s'obrirà el debat sobre la pesca, que unirà la salut de la mar amb la vida dels pescadors. En el moment de la redacció d'aquestes línies, ha informat que els pescadors que capturen bonic i tonyina vermella en Bizkaia i Guipúscoa amb tècniques sostenibles i aplaudides per tots han venut els seus drets a la factoria de bonic més contaminant i destructiva del Mediterrani.