Hi ha una poetessa, Amaia Lasa, que ha tingut el seu espai en el món de la literatura basca. El mèrit, sobretot, és que un nou alfabet va començar a construir-se en una terra estranya a la dona. Tot estava per fer i per fer. I va ser ella qui va portar una feminitat lliure de pecat i de maternitat. Amaia Lasa és, en paraules de Koldo Izagirre, la primera dona de la nostra literatura, ja que porta per primera vegada a la dona a les nostres lletres.

Però hi ha una altra Amaia Lasa, en aquest cas narradora. I si ha tingut una col·lecció de narracions, única, de 88: Sota l'ombra del malintxe. Poesia en els 70, narració curta en els 80. No et crees, Sarrionandia i Atxaga també estaven en aquest moment amb els contes, per a això tindrien una bona època en comparació amb els anteriors. La veritat és que en el camp de la narració curta, Lassa ja hi havia deserigido abans. I que va ser ell qui va portar per primera vegada, al costat d'Arantxa Urretabizkaia, a la dona a la narració curta en basca.

La dona o les dones, francament. Col·lecció de contes –també té un parell de poemes, però bo–, ja que es pot dividir en dos grups: Contes d'Euskal Herria i de fora d'Euskal Herria –sé que no és una classificació massa acadèmica–. I els d'Euskal Herria no m'han interessat tant, són més lírics, més suggeridors. Però de fora d'Euskal Herria sí, per a defensar que Lassa va portar a les nostres lletres a dones. Tres contes ambientats a Nicaragua, un quart als Estats Units, en el barri d'Harlem, a la ciutat de Nova York.

I aquestes són les que porten innovació, perquè no sols fan una aportació de gènere, sinó també de classe i raça. En el marc de la revolució sandinista nicaragüenca, se'ns mostra l'experiència de les dones pobres del país, dels guerrillers, de com el ianqui que ha arribat de l'exterior dona lliçons al nicaragüenc que està fent la revolució, i el cansament i indignació d'aquest davant la crítica de sempre: “Vostès ens miren sobretot i volen que el que no han fet als seus pobles, nosaltres ho fem ara immediatament. Vostès també se senten amb el dret de venir amb dòlars i jutjar”. I Rita d'Harlem diu: “En qualsevol cantonada del carrer em fan saber que soc dona i negre”. O com se sent “sempre llevant les metxes dels blancs”. En el preàmbul il·lustratiu escrit per la poetessa nicaragüenca

Marisa Young Blanco, es diu que el llibre és diàleg entre dones: “I just quan escric, sento que estic conversant amb tu, companya”. Quan vaig acabar el llibre, vaig veure que el llibre està escrit íntegrament per a una dona negra, vulgar, que, sens dubte, em pertany també a mi.