Per a tractar bé el tema dels PRESOS BASCOS convé precisar bé el seu context històric, ja que en cas contrari la mirada lubosa de cada moment pot donar-nos una distorsió significativa del pròxim. I aquest context és el final del conflicte que ha viscut la societat basca en l'últim mig segle. Llevi's el conflicte si es vol i posi fi a ETA, perquè aquí el consens és més ampli. La qüestió és que venim del conflicte i anem a la convivència, o això es vol. I tornant a la política penitenciària, aquesta frase vol dir que anem d'una situació en la qual són presos a una realitat que no existeix.

Estem en aquesta transició, en una d'aquestes corbes que encaixen en aquest camí difícil i abrupte. És de tot en aquest camí, des de diferents punts de vista, insults, retrocessos, acceptació, glops... i dos elements que mai es posen en el centre dels conflictes violents, però que són claus en la construcció de la convivència: el sofriment i els drets de les persones. Aquesta és una perspectiva que ningú pot perdre en aquests moments, Madrid, Lakua, partits, mitjans de comunicació... i, per descomptat, una perspectiva que els presos no poden perdre amb els presos, perquè per a fer aquest camí ells també necessitaran un consens molt ampli.

Disfressat o no, aquest camí vindrà d'un acord polític. En aquest sentit, la resposta de les veus de les coves del PP al pla del Ministeri de l'Interior, Jaime Mayor Orella, és un bon exemple: “És un error dir que la política penitenciària no canvia i després fer un altre pla”. “No hi ha canvi en la política penitenciària”, diu el mateix Mariano Rajoy. Però El Mundo contesta clarament que fins que ETA es dissolgui no hi haurà acostaments, “doncs sí, ETA no es dissoldrà i hi haurà acostaments”. El dubte és si hi ha moviment

o no, i tot indica que sí, que hi ha alguna cosa, si no el Govern del PP ja tenia suficient amb deixar-lo tot com estava i llest. La clau està en la interpretació dels moviments, que han passat sis mesos des que ETA anunciés la fi de la seva lluita armada i que la pilota de l'immobilisme ha quedat en la teulada del Govern espanyol. I s'ha mogut.

Evidentment no és suficient, no és més que un principi, però estableix on estan les regles del joc i si això és el mateix, al final del conflicte armat, mostra les relacions de forces. En aquest àmbit, l'Estat ha guanyat i marcarà el final. És més, si l'ús polític dels presos durant el conflicte ha estat constant, l'Estat el continuarà fent durant el final del conflicte. Aquest és l'àmbit més important que l'esquerra abertzale no pot controlar en les seves decisions unilaterals, i, per contra, aquest és l'únic i decisiu marc que té l'Estat agarrat al mànec.En el
final del conflicte armat, fins ara l'esquerra abertzale ha actuat amb gran destresa i ha sabut fer un salt, amb força, des de la marginació política fins al primer pla polític. Però tampoc és del tot realista pensar que un salt de grandària es produirà sense cap pagament. Pot ser que no sigui poc empassar tot el que la legislació espanyola exigeix, o sí, que sigui el temps i que sigui la pròpia esquerra abertzale la que avaluï.

I en l'àmbit dels presos, la resposta dels presos estarà també en l'equilibri del que simbòlicament el Ministeri de l'Interior exigeix i dels benvinguts que els faran als pobles, i en el primer pas cada pres haurà de donar i en el segon haurà de ser valorada per tota l'esquerra abertzale.