En 1834, en el primer número de la revista Journal de l'Institut Historique de París, el baionarra Eugène Garay de Monglave va publicar Le Chant d'Altabiçar, Altabizkarko Kantua, un poema èpic i suposadament antic que cantava la derrota dels bascos sobre l'exèrcit de Karlandia. Però aquesta història, en realitat, va començar uns cinquanta anys abans, a Alemanya, entre les pàgines del filòsof Johann Gottfried Herder.

En 1784-1791, Herder va dedicar una pàgina als bascos, en la imponent obra Ide zur Philosophie der Geschichte der Menschheit, publicada en 1784. Allí va destacar l'antiguitat del poble basc i de la llengua, i va destacar algunes de les gestes que el basc ha realitzat al llarg de la història. La batalla de Roncesvalles, entre altres. Per a Herder, “seria de desitjar que coneguéssim el llenguatge, els costums i la història d'aquest poble alegre i ràpid, i que, com ha fet Macpherson entre els celtes, un segon Larramendi entre ells busqués i investigués les restes de l'antic entusiasme nacional basc”. El mateix Monglave, en el seu pròleg a la Cançó d'Altabizkar, esmentaria el nom de Macpherson: “Potser ve Macpherson, que recull velles cançons dels bascos”.

La llarga ombra de James Macpherson

En el segle XVIII, James Macpherson, a través dels seus poemes basats en la tradició gaèlica, va fer famosos a diversos personatges escocesos (Fingal, Ossian...) en tota Europa. No obstant això, la controvèrsia va seguir a Macpherson des del principi, i no eren pocs els que ratllaven la seva obra de falsedat. L'esment d'Herder, en canvi, era positiva, i reflecteix bé el punt de vista del romàntic alemany sobre l'escocès.

No és casualitat que Monglave també recordi el nom de l'escocès, però és de suposar que l'expressió d'aquesta cita és més complexa. D'una banda, el de Baiona també li donava a Macpherson el valor que li donava Herder, el cercador i divulgador de la tradició popular. Però, d'altra banda, no hem de descartar que s'hagi tingut en compte també el valor del falsificador. Perquè encara no hem dit: El poema que Garay de Monglave va voler vendre en 1834 com a coetani de la batalla de Roncesvalles no era un poema vell, sinó un poema escrit per ell mateix. És més, la qual cosa va publicar Monglav era una traducció (de Louis Duhalde), que va escriure el poema en francès. Per tant, la meva hipòtesi és aquesta: Monglave va llegir el text d'Herder, disponible en francès des de la dècada de 1820, va calcular dos més dos i se li va extreure quatre: els bascos no tenen poesia èpica popular, però sent un dels pobles més antics d'Europa, haurien de ser; igual que a Escòcia, a Euskal Herria també haurien de buscar aquesta poesia -saber-ho - necessitaria un Macherson que la formi; i es va fer l'última pregunta. Si jo fos el Macpherson del País Basc? En 1866, l'investigador Jean-François Bladé va acusar a Monglave d'esmentar el nom de l'escocès: “Avui dia, tots sabem, excepte el senyor Garay de Monglave, que les poesies d'Ossian són obra d'un hàbil falsificador”. Però potser el senyor Garay de Monglave ho sabia també.

L'èxit i les raons d'una cançó

En publicar el Cant d'Altabizkar, Eugène Garay de Monglave va dir que l'havia vist en un manuscrit trobat a Sant Sebastià, encara que la versió del Journal de l'Institut no era la mateixa: El Monglav ho formava a través de diverses varietats recollides a banda i banda dels Pirineus. El d'Altabizkara era, en les seves paraules, una cançó popular entre els bascos, transmesa de boca en boca.

Així, el poema que unia la tradició oral –recollida per Monglave– amb l'escrita –el manuscrit de Sant Sebastià- va tenir un gran èxit en el segle XIX. Francisque Michel ho va incloure en 1857 en el llibre Le Pays Basque, en l'apartat de poesia popular, i encara que no acceptava l'antiguitat que li atorgava Monglav, reconeixia que era un poema vell. L'euskaltzale madrileny Julio Nombela publica una traducció espanyola en la Crònica de la Província de Navarra: “Aquesta cançó dona compte del valor dels antics bascos”, va escriure Nombela. Així mateix, Louis Lande, en 1878, li va confessar deu segles d'edat al poema en el seu llibre Basques et Navarrais, i aquest mateix any, Hermilio d'Oloriz va publicar la seva versió en la Revista Euskara de Pamplona.

No obstant això, ja s'havia posat en dubte la veracitat de la cançó, sobretot de la mà d'un erudit, Jean-François Bladé. En el seu Dissertation sud els chants heroïques donis Basques, escrita en 1866, Bladé va denunciar la falsedat de la cançó. En aquest text, va criticar severament a Monglave i, a més de subratllar que es tracta d'un nou poema, Bladé va arribar a dir que la versió del Journal de l'Institut necessitava traducció. En 1883, un altre investigador basc de gran pes, Wentworth Webster, es va unir a Bladé en un breu article escrit per al Butlletí de la Reial Acadèmia de la Història.

No obstant això, malgrat l'èxit de la cançó i de les crítiques a aquesta, hem de preguntar-nos a quines ha arribat tota aquesta història. Per a què crear una cançó? Per què defensar tan enèrgicament, com alguns van fer?

La resposta la trobem en el mateix any i lloc en el qual Hermilio d'Oloriz va publicar la seva traducció: En 1878, Arturo Campión va escriure un article en la Revista Euskara: “La poesia popular vascongada i les seves relacions amb la capacitat poètica de la raça euskara” (Poesia popular basca i la seva relació amb la capacitat poètica de la raça basca). En ella, Campion porta a col·lació Herder, el llibre que esmenta en les línies d'iniciació –i, efectivament, la versió que segurament va llegir el mateix Garay de Monglave–. Perquè aquí està la clau: Si admetem que l'ànima d'un poble és la seva poesia popular, com volia Herder, llavors estem demostrant l'existència del poble basc, demostrant que aquest poble té poesia. Tal com li havia demanat Herder, Garay de Monglave buscava la ment basca.

És una estafa?

En el segle XX, Altabizkarko Kantuak també ha comptat amb el treball dels crítics. Per exemple, Jon Juaristi ho va apunyalar en el llibre El llinatge d'Aitor. Més subtil –però més pervers–, en el pròleg d'un llibre de 2006, Pascual Tamburri va suggerir, sense adonar-se, que “l'accident del Cant d'Altabizkar és més significatiu del que es creï”, és a dir, que tota la cultura basca, com el cant, és el resultat d'un frau, o això és el que defensa Tamburri –no, per descomptat amb aquestes paraules–.

És una estafa la cançó d'Altabizkar? En part, sí. És a dir, que el que explica el seu autor com si fora del segle IX o del X –i escrit originalment en basc– és un poema del segle XIX –realitzat originalment en francès–. Concorde. No obstant això, seria lícit preguntar: i nosaltres, què tenim? En primer lloc, un bonic poema, perquè Bladé, entre altres coses, el va criticar per ser massa modern, perquè no té ni rima ni mètrica coneguda. I, en segon lloc, un bell programa per a endevinar Euskal Herria, que es fundi amb l'ambient romàntic del seu temps. Més que el propi frau, ens interessen el context de l'engany i les raons de la falsedat. I el rastre del poema en la nostra imatgeria. Monglave va començar a crear una poesia èpica que havia de ser basca però que no apareixia en cap lloc, amb la intenció de demostrar que al Pirineu encara hi ha una ment basca. És a dir, que ja ho està fent. Perquè a Garay de Monglave li interessava el present, més fàcilment que el passat. I aquí sí que hem d'aprendre d'aquell crit que va ser sentit en 1834