Sé que tindré mala nit, però vull escriure't. En la nostra última reunió vaig tenir l'oportunitat de parlar com altres amics, però vaig pensar que ‘m'anava a rebentar’. També en 2003, en aquella reunió de la Lliga de Drets Humans amb testimonis sobre tortures, vaig tenir treballs per a acabar les meves explicacions. Avui et resumiré aquí el que he dit a vosaltres...”.

Pierre Rembaud és l'autor d'aquesta obra el 4 de novembre de 2008. El seu testimoniatge es troba en la seu de l'Associació dager donis Anciens Appelés en Algerie et leurs Amis Contre la Guerre (4ACG). Nosaltres diem cinquens als Appelés Hegonianos, que porten forçosament soldats. L'associació va ser creada l'any 2004 per a recordar, reflexionar, atestar i treballar per la pau entorn de la guerra d'Algèria.

A més dels escrits, 4ACG també ofereix testimoniatges en vídeo en els quals s'escolten els 15 minuts de la taula rodona celebrada el mes de març passat en La Rochelle, duros, valents, sincers.

Però tornem a l'escrit de Pierre Rembaud. Heus aquí alguns fragments dels quals van viure en els poblats de Cabília des de setembre de 1956 fins a juliol de 1958. “Era molt dur, però habitual en els regiments en lluita: por a molts companys, suor, llàgrimes i sang, mort per a uns altres. En la primera operació d'helicòpter, un camarada va ser abatut per un altre mentre netejava l'arma en el centre de la localitat. El mort era, com jo, un nobato, de la meva mateixa regió, havíem realitzat junts tot el viatge fins allí. (...) Coneix aquestes operacions de Djebel [muntanya], espantat fins als ossos per la guàrdia nocturna... Però el que més ha sacsejat la meva vida en aquests 50 anys ha estat la tortura. (...) Igual que els meus companys de combat, jo també vaig ser testimoni moltes vegades de tortures. Gégène [sacsejar el cos amb electricitat, picana per als llatins], baignoire [banyera dels espanyols], entonnoir [beure aigua de l'embut], chevalet [poltre dels espanyols], pendaison [penjar]... tot això em sembla vist.
Crits de sofriment, de dolor, de desconeixement, de mort... Més d'una vegada hem anat dos o tres soldats amb una subcampiona a tirar cossos al riu. Els xacals els desfeien ràpidament... Si als vint anys caus en un món així, no tornaràs a ser el mateix.

Una nit, en la cabanya de tortura, un sub-filial que sovint s'emborratxava, un condemnat a la gégène que li havien aplicat abans que ell estava penjat dels braços, començava sovint així. El militar va donar un cop de puny al pobre home i va morir davant nosaltres. Com l'oficial era allí, va ordenar a un xofer que el portés al riu... Com dormiràs després d'això?

He vist als torturats penjant d'un braç i d'una cama. El botxí de la guàrdia (aquest ‘treball’ que complia el tinent) preguntava al presoner: “Parlaràs?”. I si el tipus encara tenia una mica de consciència, diria que sí. Però queia quan tocava el sòl, llavors tornava a colpejar-li i ja no es movia.

En altres ocasions, l'ordre era acudir a un poblat en una operació i recollir a tots els seus habitants ‘mascles’ per a evitar la seva entrada en l'FLN. L'Axuanta [com a brigada dels espanyols, en francès adjudant] ordenava llavors expulsar als gossos, els vestits i els trossos de carn de la gent es barrejaven

tots”. Democràcia torturadora

Eren joves ciutadans de França democràtica i republicana els que cometien aquestes i altres pitjors matances en el camp d'Algèria com en els ports d'Algèria. Tornaven a casa i ningú va parlar d'això a la seva casa ni al carrer. Almenys fins a mig segle.

Georges Treilhou, avui agricultor jubilat, estava soldat a Algèria entre 1956 i 1958. Tenia greus preocupacions. Se li havia concedit una medalla pel seu valor en les batalles de guerra i l'havia llançat a la paperera. No t'arrisques per la pàtria, sinó pels companys. No és més que controlar la por a un mateix, ha dit el mes de març passat en el ple de La Rochelle, amb humilitat. Això no era el més important: el més repugnant dels soldats que deixaven morir de fam als presoners, el d'aquests era una cosa greu i digne d'esment.

No podent suportar les seves mirades, va comptar al capellà castrense la seva impaciència. El sacerdot va trobar en la Bíblia la resposta: “A la gent bàrbara, mètodes bàrbars”. La fe de Georges no va sofrir menys per això. “En tornar vaig comptar al capellà del poble les salvatjades que havia comès a Algèria. Ella va respondre: ‘A Algèria no es condemna a cap innocent’. Però què sabia ell d'Algèria? Des de llavors no vaig parlar amb ningú, ni amb la meva dona, ni amb els meus fills”.

Els soldats restants també van guardar silenci durant llarga estona. Bernard Gerland tampoc li va comptar res ni a la seva família, ni al sindicat, ni al grup del poble del Partit Comunista. Fins que va veure la pel·lícula de Bertrand Tavernier i Patrick Rotman La guerre sans nom (La guerra sense nom, 1992). “La pel·lícula em va enfrontar a mi mateix: i jo quin he fet? Li ho vaig explicar a un col·lega del partit, un militant dur. Li vaig preguntar si ell també havia fet la guerra a Algèria. No volia parlar. Va tornar a preguntar-me i va començar a plorar”.

En 2003, Gerland va publicar Dt. guerre en Algerie, en la qual ha estat assassinat un pres que volia homenatjar un teatre. “Jo no volia anar a Algèria, pensava que no teníem per què anar allí. Però em van acomiadar i vaig fer la guerra. Allí vaig estudiar per a ser sotsoficial. He treballat amb serietat, he treballat, m'han valorat bé. Però de sobte va arribar aquella execució...”. Era un treball brut, de nit i de sang freda, per ordre dels seus superiors, que no volia posar els peus en la colònia.

El que avui li importa a Gerland és entendre què és aquest procés que converteix a un home en un bàrbar. I què l'obligava a guardar silenci durant tants anys?

Simone, vídua del general Jacques Pâris de Bollardière, és la presidenta de l'associació 4ACG que treballa la memòria de la guerra d'Algèria. Bollardière va ser l'únic cap militar a Algèria que va denunciar les tortures de les tropes. Ho van arrestar i ho van degradar. Encara que després les amnisties han cobert la resta de responsabilitats, França no ha rehabilitat Bollardière. Els dissidents casolans són sempre els últims en les llistes de perdó.