Aquest article que estic començant a escriure serà el més imperfecte que he escrit, ho sé. Em salvaré a mi mateix, dient-me que parlar de perfecció no m'obliga a fer una obra perfecta, encara que sigui d'una altra manera el que jo volgués.

Fa temps que tenia ganes d'abordar aquest tema; en concret, quan, després de bastants anys separats dels mitjans, vaig començar de nou a escriure articles com aquest, d'alguna manera enfrontant-me a les opinions dels lectors, i, per tant, sempre vaig començar a qüestionar, reescriure, allisar, esmolar, tocar i negar els meus textos. Les tocava perquè les negava, i les tocava. En resum, diré que soc un perfeccionista incurable, la qual cosa em porta a un canvi constant, amb la intenció de millorar. Suposadament. Perquè el perfeccionisme és una espècie de parkinson: les opinions i els punts de vista es mouen contínuament en la dansa inquieta i, al final, aquest moviment i aquest dubte són tan frenètics que porten a un immobilisme total, a un bloqueig total, a la paràlisi de l'activitat creadora. Així ocorre també amb els qui pateixen aquesta malaltia: el tremolor de les extremitats produeix la paràlisi d'aquestes parts, i aquesta immobilitat pot guardar alguna similitud amb la perfecció, ja que el cos ja no balla tremolós com abans, però no, el cos segueix lluny de la perfecció, igual que el text cent vegades tocat i negat segueix lluny.

La decisió d'escriure sobre aquest tema la vaig prendre quan va morir Manuel Lasarte. En conèixer la notícia, vaig escriure alguna cosa sobre ella en Facebook, esmentant algunes de les petites impressions que em causava el leitzarra: la seva serietat, l'ús de paraules mesurades i precises, i la seva elegància sobre la taula. Per falta de valentia, i perquè em semblava que era dir massa, no vaig posar res sobre la perfecció. L'endemà, vaig llegir en Berria les paraules de Jon Lopategi: “Si triés a un bertsolari perfecte, triaria Lasarte. Dolç en la cançó, perfecte en la mesura i en la rima, basc estupend... no es podia demanar més. Tenia una perfecció pel que fa al basc i a la tècnica”. Em vaig alegrar perquè algú s'havia atrevit a dir on estava la barrera de la perfecció i, sobretot, perquè ara puc nomenar aquesta sorpresa que sentia quan sentia els cassets de Lasarte quan era jove: allò era una cosa perfecta, si bé encara no ho sabia tant.

De jove vaig estar poc cantant bertsos, i el que vaig fer malament. Amb els nervis destrossats, les idees ben explicades, incapaces de contenir-se en la mesura que sigui possible, sempre curtes o llargues, tractant d'agarrar-se a uns pantalons massa atapeïts, somiant amb arribar a la imperfecció. Arribar a la perfecció era tasca d'uns altres, alguna cosa fora de la meva lliga. Era un sofriment aparèixer enmig d'aquell estat d'ànim de paraules i frases perfectes, amb la gent mirant-te. I deixes el bertsolarismo i passes a escriure, utilitzant a la fi el mateix material però amb una altra calma, i al principi t'imagines que aquí sí, aquí tens el cim de la perfecció, perquè les paraules són a les teves mans i no en la teva boca, però no: Sense mesura de 10-8, sense rima, malgrat estar tombat com avui en un còmode llit de 3.400 caràcters, parlar amb sentit de perfecció. I li agradaria sentir com Manuel Lasarte cantaria a la perfecció, com definiria aquest mal insuportable, com diria, amb el seu trist visat, que ell sofria moltíssim en l'altar de la perfecció.