Hem començat a parlar des de la teulada i ens ha dit que està després d'una reestructuració. Artedrama ha passat l'any consolidant la seva plataforma amb nous companys i una residència estable en Leioa Cultural. El festival Maratila tornarà a celebrar-se el mes vinent de maig. D'altra banda, amb el temps del Teatre Imaginari totalment tancat, ha creat una nova figura titulada Hutsteatroa. Xabier Mendiguren odiarà al públic que va escriure Elizegi. “El meu objectiu és treballar en basc a través del teatre Hutsun, i en aquest moment, només”. Ens diu que ha passat de moure's pel mapa imaginari a col·locar-se en el mapa geogràfic.

Després de la crisi del teatre, es va reorganitzar d'alguna manera i van arribar les flors de Babilònia. Ara es pot dir que aquesta etapa està totalment tancada?

En 2011 vam fer les dues últimes funcions a Barakaldo, sense saber que anava a ser el final. Crec que a poc a poc el projecte s'ha esgotat, perquè no se secundava amb l'esperit d'equip inicial. Amb les flors de Babilònia vam fer poques actuacions, l'obra es feia en basca i castellà, i ara tinc clar que vull treballar en basc. El mapa geogràfic té a veure amb això. Quan estudiava a Madrid treballava en castellà, a Bilbao en basc i en castellà, ara viu en Berriz i crec que haig de fer-ho en basc.

T'ha influït estèticament el final del teatre, la manera de comptar les coses?

En la meva imaginació vaig haver de tancar algunes portes. No es comença per zero, però sí una mica per zero. Ara no crec que tingui una estètica nova, però si que hi ha una necessitat d'obrir-se un altre camí. Potser darrere d'això sempre està la figura o el fantasma d'Ander Lipus, per això no és començar de zero, però a l'hora de construir personatges ja hi ha alguna cosa més. En el teatre els personatges eren més imaginaris, tenien un to més simbòlic, i ara estic més prop d'intentar comunicar alguna cosa al públic. En treballs com el Rei i el Bufó o les Cendres hi ha un toc més naturalista o realista. D'una banda, em fa pena. Potser és a dir massa, però jo crec que al públic basc no li agraden les coses “molt boges”. Per a mi YuriSam és una de les obres més belles i completes que he fet, i aquí no va funcionar molt, ni tan sols les flors de Babilònia.

Es va aconseguir la companyia, per la qual cosa el més difícil va ser romandre en el temps.

Sí. Pot tenir disturbis interns, però aquestes coses es poden arreglar. És més difícil garantir un projecte amb una perspectiva similar en el mateix camí amb les ajudes que tenim en el teatre, amb les quals el teatre és com una sagnia. En el funcionament d'un grup existeixen uns sentiments i unes mecàniques que no pertanyen a una mercaderia. Quin tipus de companyia tenim al Sud? Una productora que contracta a l'actor en funció de l'obra i llest. Només les companyies joves, semiprofessionals o amateurs aconsegueixen el sentit del grup. Per això solc caminar molt amb els aficionats, perquè m'agraden molt aquestes dinàmiques, perquè és un gran plaer dirigir a quinze persones. D'altra banda, estic només en aquest moment, amb el gos. Ell apareix amb mi en les fotos (rient).

En els últims anys t'ha acompanyat la caravana dels teus personatges. Què han suposat aquests personatges?

És una mica fer la vida dels antics comediants. Els personatges de la caravana tenen aquest toc melancòlic del teatre: són uns altres jo que estan dins i venen amb mi. També les aprofitaré en el treball d'odi al públic. El nostre instrument és el cos i la veu, i amb ells podem fer algunes coses, però no totes, així que cal aprofitar-les bé. Aquests personatges són la meva companyia, el meu grup Hutsun, els personatges que portes guardats en la maleta en els teus viatges.

En el cas de les cendres no hi havia una companyia única i completa, però entre els quals heu estat allí hi ha una química immensa, heu creat una espècie de xarxa treballant junts en altres obres: Silla buida, Ibañeta…

Sí, i temo que es trenqui aquesta química, i m'atreviré a dir-ho, som. Perquè això no es trenqui hem de cuidar bé les mecàniques de cadascun. Les mecàniques del Petit Theatre de Pain, les d'Artedma i les de Dejabu són per naturalesa molt diferents, per la qual cosa existeix un gran risc que es faci una cosa unificada perquè tot es vagi al diable. Continuem col·laborant i això mateix ha d'estar per sobre de tot. Aquest és l'únic pacte que podem fer, sabent que aquest pacte també pot trencar-se en qualsevol moment. Abans pensava que els pactes mai es trencaven, però no és així. De moment hem creat un altre bonic mapa geogràfic amb tres illes: Bizkaia, Guipúscoa i Baixa Navarra. Crec que s'haurien de treballar aquest tipus de fils, i també d'una altra manera, amb uns altres. Avui prefereixo crear aquest tipus de fils abans que altres estructures en les quals es lluita més pels interessos propis de l'estructura. Tot això és difícil d'entendre dins del mercat, però de moment prefereixo dissoldre cada projecte en fer el seu propi equip.

Amb les cendres ha estat la química dins, però també fora, ja que s'ha acostat molta gent que normalment no va al teatre a veure-la. Aquí es veu aquesta comunicació amb el públic basc que vostè ha esmentat abans?

Moltes coses interessants i atractives de les cendres s'unien, no serà fàcil tornar a aconseguir-ho. En un moment donat ens vam posar en marxa amb una força determinada i va ser una bomba. El públic agraeix treballar des de l'imaginari basc, no és ximple i aprecia alguna cosa que sorgeix d'aquesta força i compromís del grup.

Ja hem esmentat Hutsteatroa, la teva nova referència. Quins seran els primers passos?

El primer que vull és situar geogràficament el teatre pur. De Barkoxe a Balmaseda i d'Ondarroa a Tudela, treballarà exclusivament en basc. De moment només tenim un projecte entre mans, odiant al Público de Xabier Mendiguren. Quan vaig llegir el text em va semblar molt violent, però això em va fer moure'm una mica, així que vaig decidir portar-ho avanci. Crearem un treball en equip que em motiva molt, dirigit per Manex Fusch i en el qual participarà molta gent: Idoia Beratarbide fa vestits, Asier Ituarte amb música, Dejabu amb escenografia, Artedram produirà… Al novembre i desembre volem fer una primera gira potent. Alguns programadors ja s'han arriscat a posar les dates abans de veure res.

Sembla que avui és inevitable fer referència a la crisi. Però té sentit parlar de crisi, realment provoca la reflexió, o simplement el que ara ens ha tocat és com en altres èpoques han existit altres coses?

Sí, jo ho sento així. A mi se'm fa gran aquesta paraula de crisi, no entenc quina hòstia és, l'única cosa que sé és que gasto més diners en gasolina per a fer actuacions. Això és l'única cosa que puc dir sobre la crisi.

Què és el que li impulsa a fer teatre avui dia?

Els canvis emocionals o l'alegria de vida que es donen amb el públic em mantenen. És curiós, porto dues setmanes amb mal de cap, sinusitis, i els únics moments en els quals no he tingut dolor han estat els moments d'actuació. Potser això em salva i per això continuo fent teatre. Vull tornar a enamorar-me del que faig, però ho veig difícil. És veritat que fa uns anys vaig dir que estava cansat i que havia perdut la il·lusió, però treballar sense il·lusió és difícil. D'altra banda, recentment hem preparat per a nens l'espectacle Idazlea zeu zara, cap endavant d'uns pocs nens a les escoles, barat, i ens hem adonat que es demana alguna cosa més: una cosa massiva, i no necessàriament el que tracta el pensament crític a les escoles… això també m'impulsa, aquesta malaostia, aquest desig de fer projectes d'una altra manera. Això és el que està establert? Si ja està establert, per a què ho faré jo? El que passa és que la presència, la independència de caminar en una perifèria, fuma molt. Però en cas contrari no es pot salvar, s'hipopótamiza. No puc queixar-me, però viu del teatre i això no és broma. Però fins quan estaré així, és a dir, des del teatre que un vulgui, treballant amb la mínima violència en els projectes que un vulgui… és un interrogant.