L'esquerra transformadora, fins i tot revolucionària, és crítica al sistema des de la base. I se sent amb bastant fermesa en aquesta tasca. No obstant això, li resulta incòmode –es ens– que sigui crític amb la seva activitat –acte– cap a si mateix o cap al grup, sobretot quan aquesta activitat és nova.

Per exemple, a un columnista de Berria se li ha sorprès: “Que els qui abans criticaven una manera de fer política, més o menys agressiva, ara criticen polítiques massa toves”. Jo crec que aquesta frase no hauria de sorprendre a ningú. I és que, a més de la novetat, la situació és tan complexa i difícil (sobretot a l'hora de discutir com afrontar la crisi sistèmica) que el sorprenent seria que la reflexió i la lectura no fossin contradictòries. La qüestió és què i amb quins objectius es critica.

Per exemple, jo he aplaudit –i he votat a favor– el nou camí que ha pres l'esquerra abertzale –i una espècie d'autocrítica sobre l'estratègia del passat que suposa–, perquè en la meva humil opinió és molt més directe que l'anterior. Porto anys explicant que l'existència d'ETA, a més de generar un sofriment inútil, era un obstacle insuperable per a acumular forces i que l'esquerra abertzale –i les seves alternatives– treballés en “estratègies compartides”. Però he tingut una opinió similar respecte a l'esquerra que ha prioritzat el treball en les institucions i s'ha lligat i limitat a la gestió del sistema: EA, EB, ERC, BNG (per a mi el PSOE ja no és esquerra). De fet, totes dues estratègies, cadascuna amb les seves peculiaritats i problemàtiques, comparteixen bàsicament una visió representativa del poble i de la iniciativa popular, i la segona ens porta a més a integrar-nos en el sistema.

Avui dia el tema de la lluita armada és cosa del passat. El problema de la dependència de la institució, i la servitud de pensar que no és possible que el poder sigui efectiu sense compartir-ho, té plena actualitat. L'autocrítica pel passat està bé, però és més important analitzar el que es practica avui dia i criticar-ho si cap. Sobretot, quan ha arribat a governar institucions importants (la Diputació de Guipúscoa i la capital) des de l'oposició.

No podem oblidar que els veritables senyors o poders fàctics són els propietaris del capital i exerceixen una forta pressió sobre les institucions. I, si és necessari, igual que a Grècia i Itàlia, tracten d'imposar governs que estiguin al seu servei. I és que els estats europeus, malgrat ser diferents quant a nacionalitat, són tots burgesos quant a la forma de classe, inclosos els que governa la “esquerra”.

Per això, l'esquerra, fins i tot en els Estats “nacionals” independents, ha de considerar el territori de les institucions burgeses com un camp de guerra i territori enemic, encara que es vegi obligada a treballar en ell, i a vegades fins i tot governar. En cas contrari, seran ingerits abans o després.

L'esquerra mai pot estar bé en les institucions, sinó que ha d'intentar gestionar bé i honestament el que hi ha, sobretot en temps de crisis. Ha d'actuar contra el sistema en el govern o en l'oposició, i en l'exterior, promoure els moviments socials i les lluites dels explotats i oprimits i defensors del medi ambient (des d'un punt de vista anticapitalista) i prioritzar aquesta labor.

No hi ha una maledicció bíblica que digui: “Actuar en les institucions ens condemna a integrar-nos en el sistema”, si tenim clar per a què estem. D'aquí la necessitat del debat.

Perdoni'm que no li ho digui, accepti el que digui!